marginàlies

El poble fa olor de fenc i de terra vella. D’aigua morta i d’herba torrada. D’arbres enteranyinats i d’aire suat.

El menjador de la fonda on el foraster escriu aquestes sensacions primàries i hi dina, és prou ampli i s’abalcona al riu, que no pot fer jugar l’aigua com voldria i li agrada perquè passa escassament.

A la sala s’hi exposen pintures de qualitat diversa que mostren imatges de l’entorn entrades en anys. Presideix el menjador un piano de paret modern que serveix per mostrar fotografies de certs instants dels membres de la família que porta la fonda fa més de cent-cinquanta anys, des del temps dels bandolers, diu l’amo d’ara, rient a gust per la sortida.

El poble recobrà vida fa una seixantena d’anys, quan una colla de capitalins sentimentals i amb bona bossa redescobriren el bucolisme feridor del lloc, allunyat de les presses i de la burocratització de la vida provinciana de la capital.

No queden petges visibles de les sacsades tel·lúriques de fa prop de sis-cents anys que arrasaren el poble ni de les cuites dels bandolers que tant enjogassen el fonder, però el foraster, entre plat i plat,  pren notes que, a parer de la néta que serveix els plats, hi han de fer referència perquè fa cara de lletrut i l’aspecte general de saber molt, sobretot de fer córrer les lletres. I el foraster no pensa en bandejats, precisament, sinó en el rector enterrat en el fossar reconvertit en jardí i en el que sols hi descansa un rector que hi va ser enterrat el 1889, segons s’indica a la làpida de pedra sobre la que s’eleva la creu preceptiva.

Ha llegit en una breu guia del poble que aquest mossèn va ser el primer rector de la vila, que es va independitzar del poble veí –amb el qual la rivalitat ha cessat per manca de joves que perpetuïn els usatges del lloc- cinc anys abans de la seva mort. Morí mentre consagrava, li ha dit la madona de la tenda de records de just davant la fonda. Com mossèn Costa i Llobera, pensa, que també morí mentre predicava.

I, sense voler, a punt de passar comptes amb el mató amb mel feta en el poble mateix,  el foraster s’apropa atropelladament a la vida possible d’aquell mossèn fa cent-i-més anys en un lloc com aquell encastellat a la serra i voltat de rouredes, fagedes i alzinars. En plena recessió de famílies, entre misèria rampant i enveges mortals; entre masos enfrontats i l’agressivitat de la vida quan s’encabrona, un mossèn golut –molt probablement-, llicenciós, llépol i sempre al servei de qui mana, que predica resignació, conformitat, paciència i humilitat.