marginàlies

L’unicorn blanc encén la nit del cementiri que fa d’orbe als desposseïts de la terra i de les emocions. Renilla feliç entre la pau de les creus on s’hi repenja l’absolutesa del silenci que s’imposa i no va de verbes. Esborra amb la cua els epitafis i banyega l’olor de la misèria, que no és gens compassiva: es fica al ventre sense contemplacions per cridar el git que la dignifiqui. Cap afecte no fa a la dansa unicòrnia la melodia de l’acordió que parla d’amors aperduats i de sucre als llavis; de naufragis sense supervivents i de platges genèsiques. El darrer arruïnat que arriba al mont de la inanició no se’n sap avenir de tenir una mà blava. Se la mira com si fos senyera i la mou com si fes volar un estel. I prega  perquè es posi la boira i li preservi el somni.