marginàlies

Es troben cada dia havent fet la migdiada al bar on sols consumeixen un tallat per passar tot l’horabaixa. Parlen de tot, la manera més efectiva de no parlar de res, i juguen a dòmino. Com infants malcriats, en no haver-hi més parroquians que ells, frueixen de fer enfurir l’amo compartint una cigarreta que es passen un a altre com si fos de marihuana. S’han proposat no dir res del debat televisiu entre Rajoy i Rubalcaba, dits per ordre alfabètic, puntualitza el que acaba de ser besavi.

Rondina el fadrí, que, com és natural, manifesta, és el més vell de la colla, els ulls fixos en les quatre fitxes de dominó que li queden:

-I com més saps i vols saber, pitjor, perquè la informació que convé a qui mana que es difongui i els llibres que justifiquen les inversions en impremtes industrials és cara, caríssima.

L’interromp la seva parella de dominó:

-No xerris tant i tanca aquest, dirigint-se al qui té a la seva esquerra, però ell ni escolta ni aixeca els ulls:

-Més d’un euro per un diari és un excés, redéu!, per molt que els peixaters no se’n queixin a l’hora d’embolicar-hi les sardines.

-Què és per avui, insisteix el company, mirant ara les seves fitxes, suara les que segueixen una filera estranya damunt la taula. Però ell no perd calada:

-Que la tinta sigui altament tòxica li importa poc, perquè entre l’escata i el titular del diari hi interposa un plàstic aparentment asèptic.

-Serà per avui? No pot ser mai que amb tanta xerrera sàpigues com has de travar aquest, que espera que l’esgarris.

-Per ventura prevé toxicitats, efectivament, però no espolsa l’olor de peix, una flaire que no sempre encomana el gust.

-Cagondéu, tanca d’una vegada i deixa anar tantes filosofades! No te les donis d’entès, que no saps quants són dos i dos.

-Mai no saps si l’olor forta de peix és innòcua. Valentes putes, les peixeteres! Prou llarga la sabien quan encara anaven en carretó i els bastava un poc de gel i un arruixador de mosques qualsevol.

-Què dius de les peixeteres, desbaratat!

-Que pas, cristo!