marginàlies

Pocs gusts superen el d’anar a la versoteca (o poeteca) per retrobar-te amb aquell poema que tant t’ha acompanyat i del que recordes, potser, el lloc on el llegires per primera vegada. Talment em passà ahir amb el poema “Un país”, de Gabriel Florit, inclòs en el seu llibre “Segar arran”, editat el darrer any del segle XX per Lleonard Muntaner.
L’escriptor sineuer es distingeix per parlar clar i català, i amb un llenguatge molt proper, molt encarnat i, per això, molt viu i enèrgic; amb el punt d’acidesa necessari perquè allò que diu quedi en el lector. En poesia, és molt oral, en el sentit de respectuós amb els mots que l’arrelen i l’apassionen.
No fan anys, els poemes i per això llegir aquest no et fa més jove però evita que et facis vell, sobretot d’idees i pensaments:

És un país sense història ni memòria, sols hi ha gent
ben vestida, ben alimentada, i així i tot molt nerviosa,
estressada, deshumanitzada, perduda, descaracteritzada,
homegeneïtzada, pasteuritzada, incomunicada…
I tenen fax i telèfon mòbil i estan endollats a internet!
Gasten més en antidepressius que en sobrassada.
Diuen els cappares, tots cofois: aquí tot va bé i millora.
Bono, pens, tot no, hi ha delinqüència, drogadicció,
despersonalització, marginació, colonització, desculturalització,
subornaments, endogàmies, virus clínics que saben llatí,
pol•lució, PVC, violència, violació, mentida, traïció…

Però a ningú se li acudeix que això succeeix talment
perquè és un país sense història ni memòria, sols hi ha gent.

Si no vaig errat, les darreres aportacions poètiques de Gabriel Florit són “El salt de l’àngel” (2007) i “Com l’aigua” (2009), editats tots dos per El Gall, de Pollença.