marginàlies

Diu la guineu de “El petit príncep” en el moment d’acomiadar-se de la criatura, que l’havia domesticada perquè fos única: “Aquí tens el meu secret. És molt senzill: només s’hi veu bé amb el cor. L’essència és invisible als ulls”. Abans, la guineu ja havia advertit al príncep menut: “Només es coneixen les coses que es domestiquen. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d’amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m!”. Estranya forma de fer o tenir amics, aquesta de la domesticació.

Tanmateix, aquesta obra de Saint-Exupéry no és per als infants; en tot cas és per als adults, per als homes, per als mascles, sobretot. O a mi m’ho sembla. Els infants es queden amb les imatges i tot el que suggereixen: el capell que és una boa que s’ha menjat un elefant, un planeta com una pilota de futbol amb un infant que es diu príncep amb una bufanda que en fa dos d’ell, un volcà  de la mida d’un formiguer… Hom diria que els infants es queden amb l’esperit i no amb la lletra de “El petit príncep”. Detectaran l’obra per qualsevol imatge, no per la domesticació necessària per fer amics, per exemple. L’ànima és tota seva, sí; la paraula, el discurs, dels grans, dels homes, dels mascles, que són més capaços de fer mal que d’abraçar, de besar, de deixar-se prendre per la tendresa, un dels pilars fonamentals de tota revolta.

Però bé, tot això ha vingut perquè avui fa noranta anys que va néixer James Dean que, segons diuen, una de les frases que més li agradaven –i que figura en el memorial erigit en el lloc on tingué l’accident en el que morí- era: “L’essència és invisible als ulls”. Una veritat com un temple, certament. Queda –i quedarà- la frase essencial. De James Dean, seixanta-set anys farà el setembre vinent que va morir, el mite cada cop més apagat.