marginàlies

Segons les darreres dades, les persones que dormen a la intempèrie a Palma contactades per la Unitat d’Emergència Social han augmentat més d’un 60% en un any. De la setantena del mes de gener d’enguany, a prop de cent vint aquest mes de desembre. Esgarrifós. I tanmateix no són totes, malauradament; segueixen sent una incògnita les que escapen a la detecció d’aquesta Unitat. L’instint d’ensumada dels que estan en contacte amb aquestes persones estimbades o dels que ajuden a contenir l’exclusió extrema, indica que són moltes més.

Contemplar el món i la bolla des d’aquesta realitat poc agradosa; des d’aquest cul social, esfereeix. Si són tants els que no tenen més sostre que un pont, l’entaulat d’un banc de plaça o el recer insegur d’un caixer automàtic, vol dir que la fretura, la necessitat més essencial empeny de debò. És evident que, molts intemperaires indiquen densitats estratosfèriques de pobres. Això vol dir que la precarietat de l’habitatge, l’amuntegament i altres símptomes de degradació de la llar també han augmentat perillosament. Per no parlar dels desnonaments, és clar, una xacra que amenaça d’esdevenir pandèmia davant la impassibilitat del govern de l’Estat molt més interessat a salvar les sales ampul·loses i riques dels consells d’administració dels bancs, tòxics o maltractadors.

La nova pobresa comença a ser immesurable. Les famílies en destret sever que es mantenen amb pinces gràcies a les xarxes naturals de suport (la família i el bon veïnatge on la qualitat humana encara pesa) són excessives sense necessitat de censar-les. També creix sense aturall la càrrega dels jubilats que s’han de fer càrrec, novament, dels fills i nets.

També minven a les totes les reserves alimentàries que, fins no fa res, es destinaven a les poblacions marginades clàssiques, per dir-ho entenedorament; estructurals, que en diuen els tècnics. Ara han d’arribar un poc més amunt i espanta perquè són una mala fi les boques que esperen. I els nous que passen gana i que fins no fa gaire tenien sous respectables, no es poden espantar la vergonya de sentir-se ciutadans en pèl.

Té mala premsa, però, aquesta realitat sagnant. Adesiara apareix un breu informant de la mort per fred d’un senserès, d’un pària, d’un perdut en llenguatge corrent. Cap escarruf de ningú. I cap debat a cap fòrum públic, òbviament. Moltes gràcies i enhorabones a les entitats que ajuden i poca cosa més.

Ara és el mes dels mercadets, de la recollida d’aliments, de les paneres solidàries i altres recaptes almoinosos. Benvinguts siguin tots que, si no, la fam empenyeria revoltes. Però no és això, no ens enganyem. La sortida més òptima i raonable no és la solidaritat: és el retorn de la dignitat a la ciutadania desapoderada.