marginàlies

Demanàvem aigua i el Senyor ens l’ha concedida. Lloat sigui, per tant. La piscina accepta la pluja fina, autumnalment ploranera, sense deixar de regenerar la seva pròpia aigua que, si no, s’espenya. Els menuts voldrien córrer pel carrer, que és dissabte i és hora d’esbravar-se, i s’hauran de conformar a desordenar la casa i a gatinyar-se. El padrí demana què és això del divendres negre i la néta més gran li diu que el dia en què comença la campanya de vendes de Nadal amb descomptes ben sucosos. Fa cara de no entendre res, el padrí, i el seu fill petit li ho explica amb més atenció. Arribarem a celebrar per decret el dia d’acció de gràcies dels americanots, rebla el vell, i inflarem els indiots amb bombes de bicicleta perquè facin la patxoca que han de fer, redéu. I recorda el gelater del seu temps, que si li quedaves a deure, et deia que enc que no li pagassis el cucurutxo, encara hi guanyava. La filla gran evita que s’embranqui i li demani que escolti com el Trio Ludwig, diu com cal el triple concert per a violí, violoncel i piano en Do major op 56 de Beethoven. I el vell, sense abandonar la punyeteria de la mirada, deixa que l’envaeixi el sentir beethovenià impetuosament clar.