marginàlies

En despertar-se d’aquella primera nit tempestuosa a ciutat no va trobar la tia Carme, com esperava, sinó l’oncle Miquel que el mirava com si li prengués mides al desconcert per fer-li un capellet de festa. No el sorprengué gens veure’l assegut al llit, encorbatat i perfumat. Fins i tot hagués jurat que a la cua del darrer somni s’hi havia enganxat ell per quedar-se al llit i esperar que acabàs el son. 

“Hauries d’haver dit a la tia Carme que no te tancàs del tot els porticons. A mi tampoc no m’agrada dormir
ben a les fosques”. Ho sabia tot. I com si parlàs amb un com ell i no amb un marrec de deu anys i mesos, li retratava l’angoixa que havia sentit ell intentant trobar, un pic, una retxa de llum. No feia molts anys, en un viatge per feina a Barcelona, a l’hotel de sempre. Una nit en què hi hagué una apagada general, es despertà i en no trobar tot d’una un rajolí de llum somorta per orientar-se, estigué a punt de perdre el coneixement, de la impressió tan desagradable. I el que patí per trobar a les palpentes la finestra, probablement només ho sabia ell, que havia hagut de cercar de la mateixa manera aquell recapte de llum. I encara l’impressionà més la negror d’aquell carrer de Barcelona, sense ningú per les voreres ni un bri d’aire. Els renous constants i
tot d’aquella ciutat grandiosa semblava que també havia quedat encegat per la foscor: només sentia una remor llunyana, un batec sonor distant que semblava certificar que no tot era mort.

Fins a aquell moment, mai no havia conversat tot sol amb l’oncle Miquel i tots els encontres anteriors es
resumien en un centenar de paraules, pel cap alt. I no obstant, no se sentia gens estrany en el paper de confident, aquell primer matí ciutadà. Tenia només per ell aquella veu d’enamorar persones i aquella mirada falconera que s’avançava dues passes al raig dels fets per prevenir-lo d’ensurts i travelades.

Tanta atenció delicada de part de l’oncle mereixia correspondència afectuosa i li contà que sí, que havia
tingut una mica de por perquè no coneixia la casa, ni la nit de la ciutat, ni tenia identificats els renous que entraven esmorteïts i que l’espantaven una mica. “M’hauries d’haver cridat, home”, li deia l’oncle amb la mirada
aigualida. “Per què no ho has fet?”, i li prengué una mà amb les seves dues d’apòstol, de capeller apòstol, d’oncle de cine educat i pensà tot d’una que amb la tebior que encomanava el cocó format amb les seves mans, podia aconseguir tot allò que es proposàs. Però aleshores no es féu cap propòsit: deixà que el pessigolleig de la gargamella, el preludi del plor, s’ofegàs just a baix del nus de la corbata com a de ministre de l’oncle. Deixà que la cua de l’angoixa patida fos engolida per la pitrera de l’oncle que semblava frisar d’acollir-lo.

Ja li tenia la roba per estrenar preparada damunt una cadira, devora l’escriptori, i a davall unes sabates noves. L’oncle Miquel li digué que podia anar al bany a vestir-se i a pentinar-se, que avui, tot i que fos dia feiner, anirien a prendre la llet a una granja i després a comprar tot el material de papereria necessari per començar l’endemà a l’institut.

Quan es presentà al menjador on l’esperaven els oncles, encarcarat i incòmode dins aquells calçons que
picaven, l’atenien dos somriures malèvols que l’incomodaren. Què havia fet? Ho estrenava tot i les sabates el feien anar com les ànneres, cert, però no hi podia fer res, no s’emmotllen amb dues passes, les sabates. S’havia embotonat bé i pensava que anava ben lligat. Per ventura s’havia estret massa la corretja, una peça que no havia duit mai i ja s’hi avesaria, i que l’estretor excessiva li fes saltar el pit. S’havia rentat bé la cara i les mans…

S’avançà la tia Carme primer, però l’oncle Miquel la parà. I el pren amorosament per l’espatlla i el retorna
al bany. Mare de déu, ja ha begut oli! Tanta bonor no podia acabar mai bé. I l’oncle que el posa ben davant aquell mirall enorme que no diu cap mentida i veu tots els defectes, com la mirada falconera de l’oncle, i es troba tot despentinat, amb els pèls de punta, disparats com si fossin salves militars, tot soroll per no res. No pot fer més que riure. I l’oncle que li diu com s’ha de banyar els cabells,  davant i darrera, com s’ha de passar la pinta, la clenxa a l’esquerra, el serrell cap endarrera i de la coroneta en avall una passada o dues perquè els pèls no s’assilvestrin. I li diu que ho provi i li surt tot a la primera, llevat el redol de la coroneta que, de tant curts no es volen ajeure. “No passis ànsia, ho has fet molt bé. Ja podem anar a prendre la xocolata”.