marginàlies

No tenc per costum llegir la premsa espanyolista més exaltada i ultramuntana que, d’ençà del procés principatí, ha desfermat tots els muls i se’n diuen de molt gruixudes, cap de certa i encara menys de digna. Em diuen els coneguts que m’equivoc, no volent conèixer de primera mà què diuen els adversaris de les nostres causes lingüisticoculturals i de Països Catalans.

És probable que m’erri, però em sembla que els corifeus del nacionalisme espanyol més irredempt, a manca d’arguments poderosos i estrictament democràtics, han convertit les institucions públiques estatals, les planes dels diaris metropolitans i els mitjans audiovisuals en platós televisius de programes falsament de debat o directament de teleporqueria, tot omplint aquests fòrums –públics o privats- de discussió assenyada de personatges grotescos que criden, bramen i pixen fora de test. Per això, pas d’ells sabent que les barrabassades més grans i cridaneres, com les males noves, arriben tot d’una per qualsevol de les vies possibles. Davant la meva impassibilitat, un dels millors amics, l’altre dia m’etzibà: “Quin fetge, que tens!”.

Ja se sap que tenir molt de fetge, o bon fetge, o el fetge gros, vol dir ser calmós i tranquil; no perdre els estreps per no res. I en aquest cas, sí que me prenc totes aquestes animalades espanyolistes amb franca tranquil·litat perquè estic segur que són volades de gallina. I dic, tot sequit, que així i tot consider que aquests exaltats tenen mals fetges, vull dir que tenen molt mals sentiments.

Parlant més de fetges, cal assenyalar, per arrodonir la curolla, que aquestes mentides i insídies, poden fer sortir el fetge a més d’un i a més d’un país. I val a dir que aquests portaveus del retrogradisme més insuportable, són serfs dels que es mengen els nostres fetges colonials.