marginàlies

Ja ha començat oficialment la campanya electoral per formar el proper Congrés dels Diputats i el cementiri de polítics del Senat. Hom es demana, tanmateix, si és que no hi estam permanentment, en campanya, i de baixíssima intensitat. Com sigui, brillen la manca clamorosa d’idees, la mediocritat rampant dels suposats lideratges i la liquiditat presumpta dels programes electorals, dels que no n’he llegit cap; i cap intenció, certament.  I malgrat tot, siguem molts o pocs els que anem a votar, dels vots emesos se’n formaran aquestes dues cambres i el govern estatal, poca broma. Això vol dir que, ens agradin o no els polítics, el seu tarannà, la seva imatge i les idees que els regeixen, estarem sotmesos als arbitris dels que formaran govern i de les forces que, sense presentar-se a les eleccions, manen i comanden des que el món és rodó.

De les imatges que volten sobre l’engegada d’aquesta campanya, n’hi ha una que m’ha  sembrat el cos de pues: Teresa Palmer esguardada a la dreta per Miquel Ramis, a l’esquerra per José Ramón Bauzá i a l’esquena per José Maria Rodríguez dient que estava a favor de no sé què. En veient aquesta estampa de política de terror -la mirada de tots quatre a càmera deia clarament que se’n fotien de qui els miràs-, m’he dit que mentre no siguem capaços de desempallegar-nos d’elements tan tòxics com aquests, serà impossible de construir res de sòlid aquí, allà o allà-deçà.

L’atzar, un cop més i darrerament en van molts, ha volgut que avui, a les poques hores de campanya, ha transcendit que Jaume Matas, en vendre el seu palauet de la ignomínia, ha pogut ingressar més de vuit-cents mil euros per rescabalar, en part, el mal que havia infringit al nostre poble.

I pensar que el partit al qual va pertànyer el delinqüent Jaume Matas pot guanyar aquestes eleccions, les pues provocades per la visió terrorífica dels quatre genets de l’apocalipsi, s’han convertit en ungles enverinades.