marginàlies

Em conten que en una festa infantil –on sovint hi coincideixen convidants que no es coneixen- es troben una mare jove divorciada amb dos infants, nin i nina, i un jove igualment separat amb un al·lot de la mateixa edat que el de la jove mare. El pare jove s’atansa a la jove mare amb clares intencions d’empatar la xerrada i, si va bé, quedar un dia per anar a fer una copa. Abans que l’home pugui començar el festeig, s’adona que la dona parla en mallorquí als seus dos fills que, juntament amb altres criatures, neden a la piscina.

De cop, l’home jove, amb la iracúndia reflectida a l’arc de les celles, s’adreça a la mare jove i li entima sense preàmbuls i en castellà, per suposat, per què vol fer desgraciats els seus fills parlant-los en mallorquí. Ara és la jove que s’enreveixina i li diu què s’ha cregut, que als seus fills els parla com els ha de parlar perquè el català de Mallorca és la llengua que ella i ells han mamat i la que vol que els seus fills ensenyin als seus. I que no consentirà que ningú, i menys un extern a qui ni coneix, li digui que per això els fa desgraciats; que el desgraciat és ell que no té un dit de seny i no sap què és la vergonya.

Ell, el jove que pretenia lligar, s’acara fatxendament a la mare jove dient-li que l’ha entès perfectament i que no consentirà que “una tia borde catalanufa” li falti al respecte perquè ell és espanyol i guàrdia civil, i a molta d’honra! No s’acoquina la jove mare, bona és ella!, i també enrostra el del cos benemèrit –diuen- aixecant la veu i el dit de les advertències tot explicant-li que ella no l’ha enviat a demanar i que si no li agrada, que doni el vent per escampat, que l’aire que deixa no pot ser més fatxa.

Aquí s’encresta el guàrdia civil de paisà i li diu que no li digui fatxa perquè si vol li fot una denúncia que es caga. I la mare jove, encesa com un misto, que li crida que no esperi la seva olor de merda perquè, òbviament, ni es cagarà ni la farà callar.