marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

22 de gener de 2013
0 comentaris

BAULES I BALES PERDUDES

Un dels luxes de Can Gazà és contemplar en tota esplendor la sortida del sol des del finestral de la cambra que fa de dispensari, despatx i sala d’estar. El sol ixent d’avui, d’un roig insolent, encenia les crestes dels ametllers i enjogassava la guarda d’anyells. El cuiner -li escau més coc- en cap del casal, no es perdia detall del prodigi mentre feia anar en veu alta les seves reflexions matineres.

 

Deia en Santandreu que, malgrat el temps que fa que comparteix la vida amb les persones més esbucades, no deixa de sorprendre’l dia sí i dia també la seva extrema fragilitat en tots els ordres.
Sosté que el denominador comú de tots ells és la seva inhabilitat absoluta: no saben gestionar les seves emocions; no saben manejar les eines socialitzadores; no saben controlar la seva vida. Aquest marcat límit de personalitat els esclavitza, afirma el coc Jaume, i retornar-los la llibertat, resocialitzar-los, això és, corregir-los aquest límit, és una feina duríssima que en molt poques ocasions dóna fruit.

I fitant els jocs dels anyells, dibuixa un somrís malèvol i diu que la majoria dels habitants de marginàlia són baules perdudes. De la mateixa manera que les bales perdudes són aquells –i aquelles- de vida massa lliure i rebels a tota autoritat, les baules perdudes són aquelles que estan estacades a la vida al marge, subjectes a tota mena de directoris.
NO ALENAR PER VER
12.04.2023 | 7.35
AQUELLA MIRADA
23.03.2022 | 6.47
BORDÓ
04.08.2021 | 7.05

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.