marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
25 d'abril de 2013
0 comentaris
LA SAGNIA DELS ATURATS I DELS ILLENCS POBRES, I L’EMPOBRIMENT DECRETAT
Que els indicadors economicosocials referits a les Illes Balears indiquen que patim de manera molt sagnant la fallida monetària global i la imperícia dels governants estatals per sortir del sot feréstec, ningú no ho dubta. Conseqüentment, tothom està d’acord a què s’ha d’exigir als responsables polítics la màxima diligència i esforç per fer minvar les desigualtats socials generades per aquesta onada de penúria i misèria.
L’INE (l’institut estatal d’estadística) acaba d’oferir les dades de la població desocupada referides al primer trimestre d’enguany i les que afecten les illes no poden ser més descoratjadores: 169.000 persones aturades, o el que és el mateix, el 28,56% de la població activa, un percentatge que supera en 1,40 punts la mitjana estatal, que és del 27,16%. Per ser més clar, 29 illencs de cada 100 en edat de treballar, no té feina.
Si a aquestes horribles dades d’ocupació hi afegim el nostre índex de pobresa, el panorama accentua la inquietud. L’any 2007, en els moments inicials d’aquesta fallida fraudulenta global, el 16% de la població de les illes vivia en el llindar de la pobresa o per sota. El 2008 assolí el 22,3% i el 2009 -el darrer any del que se’n tenen dades- el 23,4%. Si param esment a la pobresa extrema, el percentatge és del 12,6%.
Fa poc més de mig any, els professors d’economia aplicada de la UIB, Joaquín Alegre i Llorenç Pou, en el seu treball “El mercat de treball i les desigualtats de rendes: els efectes de la crisi econòmica”, indicaven que el 33,6% dels menors de 16 anys de les illes viuen en famílies que estan per sota del llindar de la pobresa. I concloïen els professors, entre d’altres referències, que el poder adquisitiu de les famílies illenques, en els darrers mesos s’ha situat per davall del de l’any 2005.
Són dades que, per poca sensibilitat que hom estotgi, esgarrifen. Drames humans com aquests -pensem amb les víctimes mortals a conseqüència dels desnonaments- haurien de provocar una onada de reaccions polítiques que els frenassis o, almenys, minvassin els seus efectes devastadors. Però no en duen camí, desgraciadament; al contrari, en el partit neoconsenvador que mana desperten les més repugnants demagògies i i han desencadenat una cacera de bruixes impròpia d’una societat que es considera demòcrata i solidària. No sols això, sinó que, a la pràctica, culpabilitzen els pobres de viure dins la misèria, raó per la qual el poder públic no ha de fer res per al seu rescat.
Aquesta inquietud humana elemental tampoc no sembla afectar gaire el Govern Bauzá. Què ha fet per mirar d’acarar-se amb aquesta xacra social? Quina mesura pràctica o iniciativa legislativa ha dut a terme per evitar l’empobriment galopant de la ciutadania de les illes? No sols no ha fet res, sinó que, en paral·lel al manteniment del ritme d’insolvents econòmics, ha empobrit educativament i cultural -i per decret- els illencs. Així, s’ha preocupat molt més de perseguir la llengua nostra, la catalana, els seus parlants i a rebentar a la brava la magnífica feina que, en tots els sentits, han fet els mestres a l’arxipèlag, que no de fer avançar la formació i el coneixement, dos dels pilars sobre el que s’ha de basar la recuperació econòmica i social, si es vol que sigui perdurable.
Si a aquestes horribles dades d’ocupació hi afegim el nostre índex de pobresa, el panorama accentua la inquietud. L’any 2007, en els moments inicials d’aquesta fallida fraudulenta global, el 16% de la població de les illes vivia en el llindar de la pobresa o per sota. El 2008 assolí el 22,3% i el 2009 -el darrer any del que se’n tenen dades- el 23,4%. Si param esment a la pobresa extrema, el percentatge és del 12,6%.
Fa poc més de mig any, els professors d’economia aplicada de la UIB, Joaquín Alegre i Llorenç Pou, en el seu treball “El mercat de treball i les desigualtats de rendes: els efectes de la crisi econòmica”, indicaven que el 33,6% dels menors de 16 anys de les illes viuen en famílies que estan per sota del llindar de la pobresa. I concloïen els professors, entre d’altres referències, que el poder adquisitiu de les famílies illenques, en els darrers mesos s’ha situat per davall del de l’any 2005.
Són dades que, per poca sensibilitat que hom estotgi, esgarrifen. Drames humans com aquests -pensem amb les víctimes mortals a conseqüència dels desnonaments- haurien de provocar una onada de reaccions polítiques que els frenassis o, almenys, minvassin els seus efectes devastadors. Però no en duen camí, desgraciadament; al contrari, en el partit neoconsenvador que mana desperten les més repugnants demagògies i i han desencadenat una cacera de bruixes impròpia d’una societat que es considera demòcrata i solidària. No sols això, sinó que, a la pràctica, culpabilitzen els pobres de viure dins la misèria, raó per la qual el poder públic no ha de fer res per al seu rescat.
Aquesta inquietud humana elemental tampoc no sembla afectar gaire el Govern Bauzá. Què ha fet per mirar d’acarar-se amb aquesta xacra social? Quina mesura pràctica o iniciativa legislativa ha dut a terme per evitar l’empobriment galopant de la ciutadania de les illes? No sols no ha fet res, sinó que, en paral·lel al manteniment del ritme d’insolvents econòmics, ha empobrit educativament i cultural -i per decret- els illencs. Així, s’ha preocupat molt més de perseguir la llengua nostra, la catalana, els seus parlants i a rebentar a la brava la magnífica feina que, en tots els sentits, han fet els mestres a l’arxipèlag, que no de fer avançar la formació i el coneixement, dos dels pilars sobre el que s’ha de basar la recuperació econòmica i social, si es vol que sigui perdurable.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!