marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
UN SONET ALEXANDRÍ DE JAUME VIDAL A LLORENÇ MOYÀ
El dissabte va ser creat per desacaramullar llibres, desar-ne els que pertoca, fullejar els darrers que s’han comprat i es llegiran de seguida, i reparar en aquell o aquells que fa temps que no es visiten. És la millor manera, sens dubte, de fer aquest dia. És una activitat que no cansa gens i que et nodreix d’allò que necessites per mantenir ben untades les bieles de les reflexions i de les emocions.
En el dissabte d’avui m’he deturat una bona estona en un llibre malauradament descatalogat, del que se n’editaren molts pocs exemplars en una col·lecció de poesia que hauria de ser de culte, com se sol dir: la que inicialment dirigia a Manacor Miquel Àngel Riera a través de la Casa de Cultura d’aquest municipi i patrocinada per la Caixa d’Estalvis de Balears, Sa Nostra. Es tracta de “Sonets alexandrins”, de Jaume Vidal Alcover, de qui enguany es commemora el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. També en fa vint de la partida de Miquel Àngel Riera i trenta-cinc de la publicació d’aquest llibre.
Un dels sonets, escrit a començaments de la dècada dels seixanta del segle passat, és el que porta per títol: “Misser Llorenç ens convida cada any al seu Palau Imperi de Robines” i diu així:
Gràcies pel recapte, misser Llorenç Moyà
de la Bombarda i Gilabert de la Portella;
gràcies per aquesta llavor que treu i grella,
com un blat delerós d’arribar d’hora al pa.
I perquè en les mans teves l’estiu encès refà
una rosa badada i la’ns torna poncella,
gràcies per la viva i oculta fontanella
d’aigua de jovenesa on tots bevem, germà.
Per sota l’arqueria dels calops t’acompanyin
les Muses vermadores del teu antic terreny,
i per viure dins els teus rims, cantin, s’afanyin,
saltin, gràcils i fines, com els pastors ingenus
que en les parets pintades migentretenen Venus,
tèrbols del vi que guardes en el teu congreny.
Ves per on, en commemorar també el centenari del naixement de Llorenç Moyà, en aquest sonet s’hi concentren totes les altres commemoracions.
Encara que cap dels tres escriptors no hi siguin, tenim ben a mà el que ens deixaren, que no és poc i no ens ho acabarem mai.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“El dissabte va ser creat per desacaramullar llibres, desar-ne els que pertoca, fullejar els darrers que s’han comprat i es llegiran de seguida, i reparar en aquell o aquells que fa temps que no es visiten. És la millor manera, sens dubte, de fer aquest dia.”
Per a mi, que sóc cristià, el setè dia (el dissabte) va ser creat perquè els humans el santifiquessim i el dediquessim al nostre Creador, ja que el dissabte (el dia de repòs) va ser santificat i beneit pel mateix Creador “perquè en ell reposà de tota la seva obra, que Déu havia creat i fet” (Gènesi 2:3).
La santificació per dedicar el dia de repòs (el dissabte) al nostre Creador és recordada al 4t Manament de la Llei (Èxode 20:8-11, Deuteronomi 5:12-15).
(Aquest comentari no vol ser cap critica vers a vostè o altres persones que no “guarden” el dissabte [potser Déu mateix veu en aquesta “activitat que no cansa gens i que et nodreix d’allò que necessites per mantenir ben untades les bieles de les reflexions i de les emocions” una activitat que del lloa i recorda qui és el Creador]. És un comentari a títol informatiu, pas “judicialitiu”. Estimo la llibertat [vam ser creats amb el lliure albir com una característica específica dels humans]; i no tothom ha de pensar i viure com si fossin jo mateix).
Atentament, i bona setmana