marginàlies

Les ganes de no fer res volen tan baixes que el ca que tenc en custòdia i que ocupa tot el temps en ordenar pensades canines molt elaborades em diu amb els ulls abatuts per la mandra més productiva que no pateixi gens, que m’estiri devora ell, que posi l’emissora de música clàssica que ens agrada tant i que em deixi prendre pels suggeriments que em provoqui l’obra que emeti.

I amb el seu esguard que em recorda el comport eremític, vés per on, em diu clarament que no cal sol·licitar permís a ningú per practicar el badoquisme, moviment marginal i perseguit injustament que basa la seva força innegable en encantar-se amb qualsevol insignificança i de la seva observació precisa, gratuïta i gens formada extreure’n les lliçons necessàries per espantar els atabalaments i les angoixes, veritables causants de molts mals que poden invalidar seriosament el desplegament rítmic de les estructures humanes que més s’adiuen amb l’harmonia global que mai no s’hauria d’atacar. I es queda ben a plaer, en haver-me dit tot això sense gastar cap paraula, simplement amb la seva quietud estoica que tantes enveges provoca.

I, seguint les seves indicacions, no em costa gens deixar el cos i la voluntat tot recordant escenes de la pel·lícula de Roman Polanski,  “Basada en fets reals”, una obreta per anar fent, amb poc suc i menys bruc però que veieren ca i ell sense protestar, sense reclamar més força polanskiana i menys foteses per quedar bé amb tothom. I com que practicava el badoquisme, he somrigut com ho fan els tocats per la gràcia de la quietud absoluta que tan li cosa de posar-se com la boira.