marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

16 de juny de 2014
0 comentaris

LA MORT DE HAL EN TÀNDEM

He somniat que un dels meus millors amics moria de manera sobtada. En les darreres setmanes s’han mort així, de cop, persones apropades, d’altres a qui apreuava i un amic de la infància. La mort del bon amic, en el somni, m’era comunicada mentre passejava pel Born, el matí d’un diumenge amb sol estiuenc però amb l’aire necessari per poder passejar sense suar, acompanyant la cussa de la filla.

La primera a parar-se ha estat ella, la cussa, com si s’adonés que la nova em trasbalsaria tant que em convertiria en roc.
És clar que no m’ho he cregut i més quan l’he vist, a l’amic que em deien que havia mort, dues passes d’on em trobava, caminant cap enrere com si ho hagués fet tota la vida i mirant-me intensament. Portava una camisa hawaiana de les que s’usaven fa quaranta anys, pantalons pirates i unes avarques noves. Ben clenxinat –ell que no és partidari de passar-se la pinta en tenir quatre pèls bonifacis- amb l’expressió severa –ell que acostuma a anar de pell sempre- em cantava en català –ell que no va de cançons- la tornada de la cançó “Daisy Bell”: “Daisy, Daisy, / respon-me aviat. / De tant estimar-te m’he tornat boig. / No farem un casament elegant / ni em puc permetre cap carruatge, /però t’asseuràs tota amorosa / en una bicicleta per a dos / i anirem en tàndem com a marit i muller”.

No podia ser mort, el meu amic, perquè ha acabat de cantar “Daisy Bell” acaronant la cussa de la filla, que li ha mostrat la panxa perquè li fes més carantoines, i informant-me amb tota solemnitat que el robot Hal, de “2001 una odissea de l’espai”, pren el nom reunint les lletres anteriors a les de la multinacional IBM. L’alè de l’amic presumptament mort, que sent a dos dits de la boca, és ametllat, agombolador, pacificador. I em demana amb el seu somrís d’envolar estels d’infant si me’n record de la cinquena o sisena vegada que vérem junt aquesta pel·lícula de Stanley Kubrick i comentàvem la mort del robot mentre cantava “Daisy Bell”.

I quan vaig per abraçar-lo, s’apaga sobtadament i reapareix un tros enllà vestit com ho feien els esportistes dels inicis del segle XX muntant el tàndem pintat per Ramon Casas per a la taverna dels Quatre Gats.

“La mort sempre va en tàndem”, em crida, eufòric, com si hagués guanyat una cursa ciclista, ell, que es lamenta de no saber anar en bicicleta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.