Ho anam ignorant tot
seguint el dictat que imposa
la resignació
com a mesura d’assossec
i d’equilibri.
Mica en mica s’obscureixen els records.
Del foc dels rebels
que ens tragueren de l’esclavatge
sols en queda el daguerreotip
llançat al caramull
d’andròmines per desar.
Lentament la ignorància ve cap a nosaltres.
L’aparença i el dissimul
s’han fet seus els carrers dels somnis
i les places de la utopia
on ja no hi circulen les converses
en totes direccions.
Poc a poc s’escampa la niciesa.
Així ho ordena i mana
l’autoritat malapta:
covarda ha de ser la parla,
esquemàtica l’escriptura
i xiuxiuejada la discrepància.
Narcòticament ens incapacitam.
Res d’oir el trànsit
de la sang
en estat d’alerta
ni d’atendre la veu
que vol ser alarit.
Ja som al llindar de la inòpia.
La dignitat, com l’amor,
s’han de viure estoicament
i continguda,
que els arravataments
animalitzen.
S’acaba el ble de la memòria.
A solc i militarment
s’han de dur els serfs
del pensament a lloure
i els addictes
a la llibertat sense collera.
Ja no som ni sabem res.