marginàlies

S’ha aixecat de bon humor: ha acabat la son, que ja és molt, i cap mal ni molèstia no l’afeixuga. Vol veure mar, avui que s’ha estirat el temps. Anirà a la cala de sempre, la dels miracles. Ha perdut molt del seu encant, ho sap, i s’enrabia quan hi para esment. El desig de depredar, de derruir, de delmar és molt més potent que el de crear: els resultats són immediats i no cal esmenar, mentre enderroques. Tanmateix, però, aquella cala segueix cridant-lo amb la mateixa veu d’antany. No ha envellit, com ell, que li costa avesar-se a l’encarcarament de les articulacions i a les llacunes immediates de la memòria.

El torrent davalla l’aigua suficient per remorejar, sense estrèpit, però. Mentre contempla el mirall dels gorgs, sona el nocturn segon de l’opus 9 de Chopin. Algú l’assaja –la repetició de passatges bé ho indiquen- en un dels afortunats xalets que esguarden la salabror esplèndida de la cala. No es molesten, l’aigua en dansa i el nocturn.

El cel ha intensificat el seu color natural tot i que un mapa esqueixat de núvols d’un blanc infantil el distreuen. L’aigua de mar ens humanitza, pensa distretament, al temps que dues italianes –la parla no ment- cerquen una clapa entre els rocs per secretejar i despullar-se malgrat la gelor de l’aire. No temen cap refredat matador. En tirar-se a l’aigua no es queixen gens i no es torben a abraçar-se. I tanmateix, l’aigua gelada els encresta els mugrons.

Ran de mar revenen les ganes de fer memòria, d’apedaçar rellotges, escriu a la llibreta.

La tristura dol i crida el gemec, com el jou la bístia, anota tot seguit, com si fos complement necessari.