marginàlies

Per enfrontar-te a la misèria eticopolítica que patim, res millor que acudir als mestres, als qui fan llum sempre. Enguany se celebra el cinquantenari de la publicació d’un llibre capital, “Nosaltres, els valencians”, de Joan Fuster, i a conseqüència d’aquesta efemèride, som molts els que hem rellegit aquells autors i textos que actuen com a veritables llinyoles cíviques i polítiques. En el meu cas, he seguit el discurs de Josep M. Llompart de qui en subratllo, un cop més, sis espipellades, amb la seguretat que seguiran solcant com sempre:

1. Si un poble perd la capacitat creadora, deixa d’ésser ell mateix, deixa d’ésser poble.
2. Consciència cultural i consciència nacional són, en el fons, una mateixa cosa inseparable i indestriable, que se situa per damunt de qualsevol estructura política.
3. L’horitzó de la cultura es va eixamplant, no per tancar-se ni per contradir-se, no per dibuixar-se a còpia de rebuig, sinó ben al contrari, per sumar, per integrar i harmonitzar varietats i matisos dins àrees cada cop més vastes, cada cop més riques, com si fossin cercles concèntrics a partir de l’horitzó més immediat, i fons i tot més íntim, de l’ésser humà. D’aquesta manera, existeix una cultura definidora d’una identitat local que s’articula dins una àrea més ampla que defineix la identitat comarcal. A la vegada, aquesta identitat comarcal s’integra en una altra que, per entendre’ns, podria dir-se regional i aquesta s’acull en una encara més àmplia: la dels PPCC, que dóna forma plena i definitiva a una identitat nacional. Trencau una sola baula de la cadena i se us haurà esgarriat la vostra identitat pròpia; prescindiu d’una sola de les àrees culturals que us pertanyen i caureu dina la més profunda incoherència: haureu deixat d’ésser qui éreu.
4. La doctrina insular en aquest aspecte es pot resumir en tres principis fonamentals: afirmació de la personalitat pròpia i irrenunciable de cada una de les illes; afirmació de la personalitat pròpia i irrenunciable del conjunt d’aquestes illes, i plenitud d’aquestes personalitats pròpies i irrenunciables dins un marc nacional dels Països Catalans, única opció vàlida perquè els pobles insulars retrobin la seva identitat.
5. La llengua és l’element bàsic de cohesió, l’eix al voltant del qual s’estructura el fet cultural, i ella donarà, en principi, el criteri fonamental per a dibuixar en l’espai el contorn d’un context nacional. En principi, la nació arribarà fins allà on, naturalment i sense solució de continuïtat, l’idioma arriba.
6. Per tal de destruir la identitat nacional dels Països Catalans, el camí més planer és enderrocar la paret mestra que els sustenta, la llengua que els és comuna, esmicolant-la, migpartint-la, dialectalitzant-la.