marginàlies

L’article 49 de la Constitució espanyola diu textualment: “Els poders públics duran a terme una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics, als quals prestaran l’atenció especialitzada que requereixen, i els empararan especialment en el gaudi dels drets que aquest Títol atorga a tots els ciutadans”. Ara es debat en el Congrés dels Diputats la modificació d’aquest article per canviar “disminuïts” per “persones amb discapacitat”. I recordem que abans de dir “disminuïts” als que són diferents, se’ls deia “subnormals”. I en aquests cas, claríssimament el nom fa la cosa.

És clar que em sembla bé el canvi, encara que em requi que seguim posant etiquetes des d’una pretesa “normalitat” que ningú no s’atreveix a marcar o a delimitar. Tanmateix, “persones amb discapacitat” segueix etiquetant. Com ho fan altres termes com “diversitat funcional” o “capacitats especials o diferents”.

Per no parlar de les persones que, per una raó o altra, han sortit de los normes relacionals d’aquesta fantasmagòrica “normalitat” i són titllades d’excloses socials. També són funcionalment diverses i amb capacitats diferents. I, per això, també reclamen justament tot el suport possible.

Tan mal de fer és parlar simplement i pura de persones i que cap persona no pot ser discriminada per com és o com se sent? És des de la diferència absoluta, que hem de parlar de societat i de drets i de deures, i de la diversitat cap a la igualtat de tractament. Podem i hem de canviar de nom, però mentre no canviem l’actitud “normalitzadora” seguirem discriminant amb neologismes d’allò més florit.