marginàlies

Reposa, cos meu, descansa. Ja se’n van les abelles i els falziots que et destorben la claror tan costosa de reunir. Descansa, cos meu, reposa, que ja ve l’unicorn amb els records que t’han d’estormeiar la feixuguesa de l’alè, la insolidaritat de l’estupidesa i la ira dels injustos. Aquieta’t i deixa que l’aigua tèbia convenientment embalsamada t’escampi prats d’espígol sobre el pit i tanques d’userda en el front. I recorda que els pensaments i les gosadies no criden els virons. Asserena’t, segueix el frec de les mans que et desentumeixen espatlla i esquena, i torna’t a dir que allò que no acaben de dir les paraules ho manifesta terminantment la sensibilitat. Destrava’t el ventre i deixa’t prendre per l’oli perfumat que et convida a retornar a l’oliverar on aprengueres a forcar l’arc de sant Martí i els desitjos mai no acomplerts. Dorm, cos meu, no et calen les mans per signar rebel·lies ni les cames per fugir de la fosca i de la por. No pensis ara en com aixecaries el mur amb les beines dels cartutxos que et feren disparar per l’amor de déu. Ni en la fogonada que, de nit, et prengué la cara. Pensa en el tren, en l’olor a creosota, en les vies que s’arribaven a tocar abans de perdre-les de vista, d’entrar en el túnel que preludia l’eternitat que tan somnies. Reposa, cos meu, descansa. Atén la pressió dels dits a l’espinada; sent com anhela la mà infermera que vol preservar-te de qualsevol mal. Non-non, vine son.