marginàlies

Com cada dia a les quatre de l’horabaixa es posa la prova de la febre: 35,5. És un vici innocu com tants d’altres que hauria de deixar però no acaba de trobar-hi ni el sentit ni el moment. A la pel·lícula que segueix amb molt d’interès la veritat fa molt de mal, fueteja l’amor propi de qui es creu amb poder suficient per decidir què és correcte i què no ho és; què ens fa lliures i què ens esclavitza, fins on és acceptable la llibertat i en quin moment apareix la conveniència de privar el que sigui en nom, precisament, de la llibertat. L’aire que bufa a punt d’entrar a la meitat del desembre és escandalosament cald, circumstància que aprofita un moscard per turmentar-lo. Com si l’estiu seguís imposant-se. Sent que algú canta no gaire lluny amb un sentiment que tira escruixidorament cap al plany. Li recorda una cançó jueva. S’atansa el final de la pel·lícula que de la desobediència en fa senyera i crit d’alliberament, i plorarà. Ben segur que plorarà i no se’n penedirà, mai no es penedeix de demostrar l’emotivitat desfermada. La pell de l’altre no és tan sensible com la meva, pensa atropelladament i sense filtre ni xarxa protectora. I de sobte recorda la boira que al matí li ha clavat pues a la calma. Conduint a les sis de la matinada  entre el banc tan espès de broma s’ha sentit en perill molt de temps. Per un instant ha pensat que no en sortiria, que un cotxe enfollit l’embotonaria per darrera, l’encastaria al darrera del camió cisterna que el precedeix, de l’impacte explotaria el camió i ell, conscient encara, veuria com moria cremat. 35,5 graus de febre, els habituals en ell. N’hauria de tenir més. La metgessa li ha proposat diverses vegades esbrinar què li provoca aquesta lleugera hipotèrmia per esvair dubtes i neguits, però no va de res. S’estima més pensar que no és res greu i que si cada dia a les 4 es mira la febre evitarà que davalli de trenta-cinc.