marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

21 de gener de 2011
2 comentaris

LLENGÜES OBSCENES

El Senat ha acceptat que a la cambra –sobre els papers, de representació territorial- s’hi puguin usar les llengües distintes al castellà que també es parlen a l’Estat. Les reaccions en contra no s’han fet esperar gens, la qual cosa demostra de manera diàfana que a Espanya només se l’entén –i s’ha d’entendre- amb i en una sola llengua. Dit d’una altra manera: esperar de l’essencialisme espanyol un llumí de sensibilitat lingüística és com creure que la mar es pot buidar a poalades. No sorprèn gens, tampoc, que el Partit Popular hagi decidit que els senadors del seu partit només s’hi expressaran en castellà. I que ningú no pensi que aquesta determinació sense retop sigui cap imposició, òbviament. Els agressor, en tot cas, som els que, a més del castellà, parlam el català, el gallec o l’èuscar.

O no és agressiu, segons els seu únic pensamentó, convertir una cambra de representants “espanyola” en una torre de babel? On s’ha vist mai que un senador extremeny, o murcià o lleonès hagi de recórrer a la traducció simultània per entendre què diu un altre senador gallec, navarrès o valencià? És ver, diuen els més assenyats, que la Constitució reconeix com a “espanyoles” aquestes tres llengües. Així i tot, apel·len al “sentit comú” per usar només la que tots coneixem, la castellana o espanyola. Per això, voler fer valer els nostres drets lingüístics a la cambra hipotèticament “territorial” és una barbaritat, obra de forassenyats; una mena de cop d’estat lingüístic.

Hi ha prova més evident que som els que parlam gallec, èuscar o català els que polititzam les nostres respectives llengües? Polititzar, per ells, per als centrípetes irredempts, vol dir provocar, armar brega gratuïtament; exasperar la metròpoli. Ells, en canvi, no polititzen el castellà; senzillament exigeixen als súbdits que el coneguin. Al capdavall, què pretenem parlant català, gallec o èuscar al Senat? Res més  que provocar, posar en entredit que Espanya sols és una. Per tant, com que volem fer mal i som uns  perillosíssims alteradors de l’ordre, cal que siguem reduïts a la mínima expressió en nom de la  sensatesa. Hi ha “analistes” que  analitzant això perden el corbam, la compostura i, a vegades, la  vergonya. Per il·lustrar-ho, avui el DM publica un article de la senyora Julia Navarro bo del tot (http://www.diariodemallorca.es/opinion/2011/01/21/lengua-sentido-comun/638362.html).

Sosté la senyora Navarro que són els polítics, els culpables de tot; els polítics “nacionalistes” (no-espanyols, s’entén), sobretot, aquells que volen construir el seu país: Los partidos nacionalistas saben que para hacer un país se necesita una lengua diferente, y ahí está el problema, que hacen de la lengua de su comunidad un instrumento político, un instrumento excluyente.

Queda clar? Els d’habitud parlam català, gallec o èuscar, per la senyora Navarro, no comptam gens. Tota la culpa és dels polítics dels partits nacionalistes (no-espanyols) que converteixen la llengua en un  instrument excloent. La senyora Julia Navarro i els qui pensen com ella no ho són gens, excloents, què vol dir: No se trata de desencadenar una guerra de lenguas. Tan español es el gallego, el catalán o el  vasco como el castellano, son lenguas de todos, no sólo de una comunidad, porque la cultura de cualquier comunidad no es común al resto. Pero volvemos al sentido común, si hay una lengua que todos conocen ¿por qué no utilizarla? ¿qué se pretende hablando una lengua que sólo unos pocos conocen en una Cámara?

Obscè, senzillament. Aquesta mateixa senyora s’omplirà la boca lloant la diversitat, el valor de la diferència i altres atributs d’altíssim valor ètic que, en el fons i com es veu, abomina.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. AIxò només ens passa a nosaltres, ÉS UN COM SEMPRE!

     On s’ha vist mai que un senador extremeny, o murcià o lleonès hagi de recórrer a la traducció simultània per entendre què diu un altre senador gallec, navarrès o valencià?

    Un altre de sempre, la que esmentes tan bé i que diria que està de moda:

      Res més que provocar, posar en entredit que Espanya sols és una. Per tant, com que volem fer mal i som uns perillosíssims alteradors de l’ordre, cal que siguem reduïts a la mínima expressió en nom de la sensatesa.

      Obscè, senzillament. Aquesta mateixa senyora s’omplirà la boca lloant la diversitat, el valor de la diferència i altres atributs d’altíssim valor ètic que, en el fons i com es veu, abomina.

    Una mica més i te’n faig una fotocópia de tot!

    Em pregunto, i la vergonya? On és! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.