marginàlies

Els entorns de les estacions de tren amb poc trànsit i dels abaixadors són refugis de la descurança més pregona. La vida sembla que s’hi ha instal.lat en via morta. En els murs de formigó i en les parets de les edificacions que van caient s’hi amunteguen mots i dibuixos sense ànima que l’únic que palesen és la substancialització de la lletjor de qui els escriu o pinta.
No consta gens fer l’inventari de la porcor: un pneumàtic de màquina pesant; moltes bosses de plàstic arrossegades pel vent dels darrers dies; emvasos de cartó de vi de potada; botelles buides de licors varis; ferralla escampada arreu. Les plantes enfiladisses s’han fet seves distints pals d’electricitat i cap mà de manobre s’hi ha atansat per advertir-les que no les convé enfilar-se tan amunt, que com més enlairada, més dura és la despenjada. Els trens segueixen passant -tot i que amb excessius retards- i no se’n porten cap solitud, ni cap crit desesperat. D’aquests racons de deixadesa en fugen i tot les feristeles més joves: sols els ancians de les espècies del redol saben acarar-se als vàndals i a les escombraries. La descomposició lenta de les travesses velles abandonades i l’òxid que desprenen els rails que ja no s’usen, demostren que en aquests territoris la vida exhausta sols tem la severitat amb què perd la memòria.