Els entorns de les estacions de tren amb poc trànsit i dels abaixadors són refugis de la descurança més pregona. La vida sembla que s’hi ha instal.lat en via morta. En els murs de formigó i en les parets de les edificacions que van caient s’hi amunteguen mots i dibuixos sense ànima que l’únic que palesen és la substancialització de la lletjor de qui els escriu o pinta.
No consta gens fer l’inventari de la porcor: un pneumàtic de màquina pesant; moltes bosses de plàstic arrossegades pel vent dels darrers dies; emvasos de cartó de vi de potada; botelles buides de licors varis; ferralla escampada arreu. Les plantes enfiladisses s’han fet seves distints pals d’electricitat i cap mà de manobre s’hi ha atansat per advertir-les que no les convé enfilar-se tan amunt, que com més enlairada, més dura és la despenjada. Els trens segueixen passant -tot i que amb excessius retards- i no se’n porten cap solitud, ni cap crit desesperat. D’aquests racons de deixadesa en fugen i tot les feristeles més joves: sols els ancians de les espècies del redol saben acarar-se als vàndals i a les escombraries. La descomposició lenta de les travesses velles abandonades i l’òxid que desprenen els rails que ja no s’usen, demostren que en aquests territoris la vida exhausta sols tem la severitat amb què perd la memòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!