marginàlies

En Gostí -nom de rondalla, evidentment- m’ha trobat que acabava de fer el cafè al bar acostumat amb els companys de feina. És cridaner de mena i jo sempre el reprenc perquè la madona no el vol allà i si, a sobre, fa escandalera, el renya amb paraules gruixades i parlant més fort que ell, amb la qual cosa tot el bar és una escandalera sideral que m’incomoda d’allò més.

En Gostí és un trastornat, vull dir que pateix una malaltia mental, que mentre està bé viu en i del barri, i quan no hi està, fa parada en el psiquiàtric perquè el posin a punt. Es escandalós quant a la parla i extremadament inquiet de moviments, però és un tros de pa beneït. Sec com un jonc, en veure’m para la mà perquè l’ajudi a fer un cafè i a comprar el tabac que fuma compulsivament.

No demana arreu: té el que en podríem dir una desena de proveïdors oficials repartits per tot el barri. De fet, als companys de cafè mai no els ha demanat res. Això sí, si de motu propi algú li allarga un cèntim, reté la seva cara i a partir d’aquell instant l’incorpora a la llista d’impositors.

Un company de feina que no coneixia els meus ingressos a la banca privada d’en Gostí em demana quina quantitat li don. No em romp cap dit, certament: pos mà a la butxaca i dels menuts que em trob en faig un euro com a molt. I si no tenc cap moneda, dic a en Gostí que aquell dia no hi ha ingrés a fer i se’n va sense protestar.

L’amic em diu que no veu amb gaire bons ulls que doni cèntims a en Gostí, sabent, a més, com m’irriten les almoines i les beneficències. I encara més, em demana amb molta punyeteria en el dir i en el mirar, com sé on i en què es gasta aquell euro i els altres que arreplega. En tallats descafeïnats i tabac, li dic categòricament. Que li agraden els tallats descafeïnats em guarda de mentir l’amo del bar de dos carrers més avall que els hi serveix com a un parroquià il·lustre i els hi cobra sense perdonar-li res. I que fuma molt més que un carreter, ho proclamen els seus dits índex i del mig de la mà esquerra fortament esgrogueïts.

Per rebatre l’amic primcernut li deman si sap què li costa a en Gostí complaure els seus tabaquisme i delit diari per un talladet inofensiu. En no fumar, no pot respondre. Ho faig jo que, sense fumar, sé què gasten els gazanencs: comptant que fumi un paquet i mig de tabac diari i també cada dia faci la consumició que més li agrada, uns 250 euros mensuals, posant que li cobrin el tallat a 1,20 i la capsa de tabac sigui de les que van a 4,70. Pot estalviar-se el talladet, però així i tot, només en tabac supera els dos-cents euros.

I posaria la mà al foc, li dic, que en Gostí deu cobrar una pensió que, en el millor dels casos, no deu superar els 500 euros. Si no el socorre ningú, en Gostí ha de destinar gairebé la meitat de la seva ridícula pensió a comprar el tabac que li demana el cos. I la meva contribució a aquesta exigència no descarrega de xavalla la meva butxaca.

De tot aquest despropòsit qui hi guanya és l’estat golafre que, a l’hora de dictar els impostos indirectes, no discrimina positivament els pobres com en Gostí.