marginàlies

Ha plogut amb ganes tota la nit i encara queden gotes d’aigua enganxades als cornalons i a altres angles que cauen lentament, com si fos necessari tot el temps del món per deixar constància de la seva precipitació, amb la que ningú no hi compta. I fan bé, elles que poden. Es pot poc, aquest matí, i tot pesa molt més de l’acostumat. Bofega el cafè servit en xicra, com cal, i hom pensa que la llet, en no poder comprar-se amb lletera i a la menuda, ja no fa tel que, ensucrat convenientment, servia de llepolia als infants i als corcs de les dents.

Què enyoraven els enyoradissos que ens han precedit? Encara valdria el seu deler, les ganes que necessàriament dedicaren a imaginar-se futurs en cel i firmaments? Temps era temps la gent també delejava sortir de la misèria i creia que la pau era l’antònim de la guerra. I ja se sap que les guerres han  evolucionat prou, s’han sofisticat a bastament, i la pau s’ha quedat com una vella xeruga enganxada en  un  passat tenebrós en el qual, malgrat tot, n’hi ha que hi volen tornar. No cessa el temporal  d’acriticisme i alliçonament indecorós. I si segueix amb aquesta potència torbadora, tenyirà  d’intrepidesa i atreviment tota mena de covardia. Acabat el cafè, s’imposa beure a galet aquest ara i  avui humits i, pel que sembla, amb dosi generoses de quelcom semblant al ricí.