marginàlies

Diuen que Robert Mitchum, tot i la severitat del seu rostre i posat en les més de cent pel·lícules en què va participar durant la cinquantena d’anys que es dedicà a la interpretació (des del 1943 al 1995), era cordial i afectuós, culte,  amant de la música i de la literatura, que mai no consentí que la popularitat li impedís ser com era i se sentia.

Conten també que als 16 anys decidí guanyar-se el dret a viure de manera independent i que per a aquesta finalitat no trobà cap camí desbrossat. Molt d’hora conegué la veritable faç de la necessitat extrema. No s’empegueïa de dir que va vagabundejar una llarga temporada i que viure d’aquesta forma el marcà per sempre i no per mal; tant, que sempre tingué tirada per les fugides, per l’aventura de tractar la intempèrie. Per vagabundejar, precisament, el detingueren i el condemnaren a treballs obligats. Per ell, però, el motiu de la detenció no era la seva vagabunderia, sinó la seva extrema pobresa. La pobresa sempre ha estat penada, efectivament.

També va comprovar amb amargor que en la pobresa extrema, en la vida en comú al carrer, la solidaritat està proscrita; que el suport mutu entre els empadronats al carrer té molt poc recorregut, no gradua ni puntua. Segurament per això, en tocar la faç de la fortuna, en caure en la selva hollywoodenca, mai no deixà de cercar i trobar la solitud, per molt que li agradés compartir conversa i suc amb els seus amics de la faràndula i fruir de la marihuana amb altres companyies.

Sempre va ser ell, el fill de vagabunderia, ho digué a tort i a dret.