marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
17 de febrer de 2013
0 comentaris
FENT EL CAFÈ AMB DIARIS I PERSONATGES FABULOSOS
Els diumenges, prendre el cafè amb croissant o ensaïmada a casa, llegint els diaris és un dels petits plaers que cal alimentar. No pel que diuen els periòdics, certament, sinó pel que representa tenir temps matiner per rondinar i vagarejar. Els diumenges dematí, fins i tot n’hi ha que no frisen de fer la ullada dels dies feiners als diaris digitals i a les xafarderies internautes. Avui, a més, el dia acompanya força: pacientment gris, desganat i emmurriat; sense ganes de conversar si no és de mandra i estupor. Del que diuen avui els diaris en paper que compr habitualment (farcits de mobilitzacions per la dació en pagament, les declaracions del soci del gendre reial i les intrigues vaticanes) l’interès del meu magí cada dia més inquiet i esmaperdut, es queda amb dos personatges i les respostes que donen a preguntes blanques, aparentment, i inequívoques.
El primer personatges és José Luís Cebrián, periodista i escriptor, entrevistat al diari “Ara” per Àlex Gutiérrez M. A la qüestió que li planteja l’entrevistador sobre el sou que cobra com a president executiu del “Grupo Prisa”, que segons algunes informacions és de 13 milions d’euros, aquesta patum del periodisme hispà i acadèmic de la “Real Academia Española de la Lengua” –butaca “V”-, entre d’altres maniobres de distracció per intentar explicar que en aquesta xifra s’hi barregen el seu sou, les seves accions i “altres conceptes”, acaba per dir que: “Va arribar un moment en què ni jo mateix sabia què guanyava”. Òndia! Qui pogués plorar amb els seus ulls! No saber què guanyes vol dir que el rèdit és veritablement fabulós, del que costa d’imaginar; quantitats que els que anam pel món amb la llengua defora i la butxaca esquinçada som incapaços de capir… Amb aquesta esquena econòmica tan ben coberta, no es fa difícil acomiadar vells companys de viatge que no han accedit a l’elit en la qual està ben instal·lat l’enginyer d’”El País”.
El segon personatge és Teresa Palmer, delegada del Govern a Balears, això vol dir, la virreina. En aquest cas és entrevistada (en castellà, a demanda seva) al diari “Última Hora” per Germà Ventayol, que, avançat l’interviu, li afirma que el greuge financer de l’Estat amb Balears es manté. Se’n va per les bardisses, la virreina, i el periodista li recorda que el finançament de Balears és molt pitjor que el del Principat. “Balears no està sent castigada. Tracto de millorar les inversions”, acaba dient-li a Ventayol. Aquest, com que l’hi ha posat en safata, li demana si pot anunciar algun èxit, d’aquestes gestions, i Teresa Palmer tampoc no volta gens a l’hora de respondre-li: “No, però la voluntat de millorar és clara”. Genial! S’ha de dir que els capitosts del Partit Popular, aquí i allà, són mestres en embullar la troca, parlar sense dir absolutament res i dir allò que més s’assembla a la mentida si ha de servir per no perdre ni així de poder.
Per paga, el dia és tan grisot i poc agut, que qualsevol li demana parer, a ell, que diàriament i des de fa una eternitat se’n riu de la nostra beneitura supina, sobre tanta sobreabundància de vividors especulatius.
El segon personatge és Teresa Palmer, delegada del Govern a Balears, això vol dir, la virreina. En aquest cas és entrevistada (en castellà, a demanda seva) al diari “Última Hora” per Germà Ventayol, que, avançat l’interviu, li afirma que el greuge financer de l’Estat amb Balears es manté. Se’n va per les bardisses, la virreina, i el periodista li recorda que el finançament de Balears és molt pitjor que el del Principat. “Balears no està sent castigada. Tracto de millorar les inversions”, acaba dient-li a Ventayol. Aquest, com que l’hi ha posat en safata, li demana si pot anunciar algun èxit, d’aquestes gestions, i Teresa Palmer tampoc no volta gens a l’hora de respondre-li: “No, però la voluntat de millorar és clara”. Genial! S’ha de dir que els capitosts del Partit Popular, aquí i allà, són mestres en embullar la troca, parlar sense dir absolutament res i dir allò que més s’assembla a la mentida si ha de servir per no perdre ni així de poder.
Per paga, el dia és tan grisot i poc agut, que qualsevol li demana parer, a ell, que diàriament i des de fa una eternitat se’n riu de la nostra beneitura supina, sobre tanta sobreabundància de vividors especulatius.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!