marginàlies

Passa un esparver –tan presumit com elegant- i es troba la dama en finestra que contempla el tros i els sembrats. El sol que es desempereseix li encén el mirar gens almoinós, tot àvid i esplugador. Comencen a ser frescs, els matins, confirma mentre es recompon la xalina. Els ametllers, nets de fruits, encara conserven la verdor, que destaca força en l’avanç determinant dels ocres. No es reconeix en els anys, la dama, car troba que són excessius i li afeixuguen les fugides i els capricis, però sí se sent part d’aquell espai enramellat dominat per l’aviram i presidit pel boc que, com més va, més rotundament mira qui passa.

És aquí, es repeteix la senyora, en aquesta terra aquietada en grau extrem on les raons traüllen a l’ample i els encants de les pensades fan companyia als ulls enjogassats de les ovelles. Té juguera, l’anyell més jove, i la dama cau en el compte de les moltes vegades que ha malavejat sobreposar-se als atacs rabents de vida mòlta.

I de cop el cap se li omple un altre pic de records i cares que ja no hi són; fesomies que li robaren el cor i l’estimera. L’envesteix la melangia i no s’hi oposa. Tot el que és ja fa part inalienable de l’esquena, es diu sense perdre el somriure.

Al davant només hi té la claror somorta  d’un temps escleròtic que mesura les paraules i s’esgarrinxa constantment tan fina presenta la pell. L’airet que corre apregona la sensació de frescor i la dama es retira de la finestra. En tancar els vidres es convenç un cop més que, malgrat tot, ha sabut estimar-se com i quan calia, i a perdonar-se quan n’ha estat l’hora i amb la intensitat que requeria.

No té preu, haver quitat de per vida la culpabilitat. I tanmateix, del que més satisfeta està és de mai no haver fet ús indegut ni del dolor ni de la maldat.