marginàlies

Amb molta discreció i poques dades complementàries s’ha sabut que fa uns dies, prop de Le Mans, un cotxe Ferrari 250GTO conduït pel milionari nord-americà Christopher Cox, es va estavellar contra un altre automòbil. En l’impacte, la seva dona, que l’acompanyava, es trencà una cama. Dels ocupants de l’altre vehicle sinistrat -no se n’especifica ni la marca ni el model- només se sap que varen ser hospitalitzats.

Si aquest accident automobilístic ha transcendit és perquè es tracta d’un cotxe-joia; d’un dels millors cotxes construïts mai, diuen els que d’això en saben molt. I pel valor: uns 25 milions d’euros. De fet, en una subhasta feta fa unes setmanes, per un Ferrari igual se n’arribaren a pagar més de 28 milions d’euros, la qual cosa el converteix en el cotxe més car del món.

D’aquest auto divinament diabòlic, o viceversa, se’n construïren tan sols 36 unitats entre el 1962 i el 1964. De fet, Christopher Cox, es dirigia al mític circuït francès per celebrar, amb altres vint-i-un milionaris xalats pels autos, el cinquantenari d’aquest model llegendari. Diuen les cròniques que l’accident en qüestió es pot considerar, també, el més car del món.

Com sigui, en temps de calabruixades de restriccions; de pluja àcida en forma de retallades econòmiques i de drets civils; de ponentades de repressió i regressió, per no parlar de la fam canina de la Banya d’Àfrica -per dir només un indret- una notícia així encara té l’estranya i en desús sensació de perplexitat: com pot ser mai que algú mínimament assenyat exposi tanta doblerada damunt quatre rodes i en carrera? Es vol dir que el paroxisme de l’ostentació i la vanitat pot abocar a posar messions fortes amb l’atzar pensant-se que guanyaran i a fer les collonades més absurdes?

D’altra banda, tampoc no pots evitar que et pugi de les cavorques de l’estómac el rot agre convertit en consol de beneits i fer la mitja rialla pensant que de la fortuïtat no se’n salven ni les butxaques més plenes i daurades. Que els rics també ploren, vaja, i altres escampades de vaselina perquè la impunitat de la megariquesa no ens faci més mal del raonablement suportable.

I pensant-ho bé, al Christopher Cox dels nassos tant se li’n fot, l’accident. Té prou quartos per refer el cotxe-joia, deixar-lo com a nou i vendre’l, si vol, per més doblers dels que en pagà. Sempre trobarà qui vulgui exhibir més fortuna econòmica que ell. I a sobre, dirà que ha creat riquesa perquè contractarà els millors mecànics-artistes del planeta que retornaran l’esplendor a l’auto a copets precisos i indolors de martell, i de suor.

Tanmateix, compta que sempre hi haurà escrivans i gasetaires que el posaran de volta i mitja, i que no faran minvar gens, qui ho dubta?, l’exèrcit d’envejosos disposat a besar-li les mans i qui sap si res més per sentir-se més a prop del corn, no d’Àfrica, sinó de l’abundància.