Cal celebrar el Dia Mundial de la Poesia, tot i que aquests jorns marcats facin vessa i no aconsegueixin el seu objectiu. Tanmateix, cada dia hauria de ser patrimoni dels versos perquè, sortosament, anam prou servits de material altament sensible. Bartomeu Fiol considerava la poesia com la parenta pobra de la literatura. I per ventura no li mancava raó, en veure com li dedicam un dia a l’any, senyal inequívoc que és un espai a protegir i, sobretot, a conrar -això vol dir, a llegir-ne- pels beneficis que reporta.
En català tenim poetes a bastament per no acabar-nos les seves obres. En podríem escollir un o una qualsevol, avui que és el seu dia, i de la seva obra llegir-ne un poema amb la seguretat que trobaríem l’esperó necessari per seguir llegint-ne més.
D’entre tots els poemaris, una bona elecció pot ser la darrera obra editada per Antònia Vicens, Premi Nacional de Cultura 2016, “Fred als ulls”, Jardins de Samarcanda, 75 (Cafè Central /Eumo Editorial), 2015. Vicens tria bé i mesura millor les paraules i els espais que deixen i, com qui no diu res, expressa amb una potència estabornidora. Per això, exigeix al lector la màxima tensió i atenció. I sol passar que, en cada relectura dels versos, la ment pren fua distinta i a cada fua s’obren nous escenearis, i creixen noves idees amb paraules noves:
la presó on escrius té els barrots de gel
se’t poden enrampar els cabells si
t’hi acostes et poden caure
les mans si t’hi aferres et pots morir
ofegada dins una bassa
de paraules moixes
Bona diada de la poesia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!