marginàlies

Llegeix i no li entra cap paraula del text, però no sap què el reté en la lectura. Té la sensació que, en lloc de llegir, manoteja un piano o fa voleiar embogidament una campana. I de sobte, quan més enutjat està de no trobar res que li interessi, es posa a cantar a viva veu i sense que vingui a compte “La cruel guerra brama” (La cruel guerra brama / i ell ha de partir / jo no vull restar sola / de dia i nit), la versió del Grup de Folk de “The Cruel War”, de Paul Stookey i Peter Arrow que cantaven Peter, Paul & Mary. (Demà ja és diumenge / l´altre has de partir / el teu capità et crida / i cal obeir. / El teu capità et crida / això em destrossa el cor. / deixa´m venir, deixa´m / No, amor meu, no). Pensa que deu fer gairebé cinquanta anys que no la recordava, a la cançó, i encara s’emociona. Ja té els anys precisos per emocionar-se per qualsevol fotesa. La prengué a tocar amb la guitarra i es creia que cantant-la en els focs de campament enamoraria qui volia.  (Oh, estimat escolta´m / no siguis tan cruel / jo t´estimo molt més / que tot el món junt / t´estimo molt més / tant que no ho sé dir / Deixa´m venir, deixa´m / Sí, amor meu, sí). No l’enamorà, és clar, però segueix emocionat.