marginàlies

Les primeres pluges –moderades, òbviament- de la primavera d’hivern aixequen una olor de terra banyada prou intensa per donar-te a plaer a la juguera de la reflexió evocadora. Tanmateix, és una flaire efímera que ve de l’arrel i cap a ella se’n torna per no deixar cap empremta enlloc.

La pluja d’aquest darrer diumenge de setembre, a més, és fecunda a voler: se n’ha duit el TIL i ens deixa l’olor dolça, penetrant i il·lusionadora de la convocatòria de la consulta principatina. Els dos dits de seny indispensables per anar nets i cara alta veuen que el TIL només volia treure a coces la llengua catalana de l’escola, i per això era infectant; i que només els demòcrates de castanyola i pandereta es poden negar a què la ciutadania s’expressi a través d’una consulta.

El procés principatí ha aixecat molts de vels tot deixant al descobert carotes lletges, com la ximpleria potinera de molts, moltíssims dirigents polítics de la capital, que és tant com dir de l’Espanya tota en una, com el famós oli que neteja, lubrica i prevé el rovell. Basta mirar les portades dels diaris que dirigeixen el pensament únic mesetari per adonar-se que la seva capacitat de manipulació no té límits, com no en tenen tampoc la facilitat amb què menteixen i tergiversen, sabent de cert que ho fan perquè els ho mana l’aversió que senten per qui no combrega amb les seves rodes de molí. El procés principatí també ha servit per examinar les capacitats dialogants i demòcrates dels dos principals partits polítics espanyols i els seus mitjans de comunicació, i els resultats no poden ser més decebedors.

Per aguantar tot això es necessita molt de ventrell i tant els principatins com els illencs, uns per a la consulta que desitgen i que ja té data, i els altres per lluitar contra l’odi al nostre parlar, hem demostrat que en tenim molt. I ja se sap que construeixen el món els que perseveren.