marginàlies

El Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques acaba de publicar les balances fiscals que diuen clar i català que l’arxipèlag aporta a l’Estat 1.330 milions d’euros més dels que rep, segons dades de 2012. Som els quarts que aportam molt més del que rebem després de Madrid, Principat de Catalunya i el País Valencià. A la banda dels que presenten saldo generosament positiu en destaca Andalusia, amb 8.531 milions d’euros.

A aquest fet tothom és ben lliure de titllar-lo com vulgui i li plagui; per mi és clarament un espoli i que, per més afronta, no és nou, sinó que dura molts anys. I el més encabritador és que el mateix govern que ens tracta colonialment, l’estatal, sigui quin sigui el seu color polític, s’omple la boca de parlar de solidaritat i d’harmonia fiscal entre les comunitats.

La fredor de la dada no distreu gens la profunditat del greuge: els illencs tenim les pitjors dades de l’estat quant a població activa en atur, quant a persones que viuen per sota del llindar de la pobresa i quant al nombre de desnonaments, tres indicadors per desmuntar la falòrnia que som una “comunitat rica”. És a dir, que l’estat, no només no atén les nostres necessitats apressants, sinó que ens sotmet a una veritable tortura fiscal que en qualsevol altra banda del món civilitzat, suposaria una revolta de primer ordre. En canvi aquí, els nostres representants polítics, amb el seu silenci còmplice; amb la seva submissió de llibre, alimenten de cada vegada més la nostra síndrome d’Estocolm.

Si la resposta a aquest maltractament metropolità ha de ser simplement la reclamació, via carta al president del govern estatal, d’una millora en el finançament, estam ben arreglats.