marginàlies

Persones que m’estimen, per celebrar el meu aniversari –un caramull d’anys- ahir em regalaren la “Divina Comèdia” il·lustrada per Miquel Barceló i encara estic aclaparat: pel valor de l’obsequi i pel valor de l’obra, naturalment.

Així, en començar a gaudir de l’infern ja no sé si llegesc Barceló i veig Alighieri o si realment, fruit d’un torn de cap, he parat certament a l’infern acompanyat de tots dos que em fan de guia perquè no em perdi cap detall de la bellesa.

D’aquesta manera, naveg amb un plaer indescriptible per mars de saviesa, acollint les mateixes queixes dels humans en destret que s’arreceren en les tempestes d’aigua tòxica. I malgrat tot, sent el plany constant de qui manifesta que no hi ha dolor més gran que recordar el temps feliç viscut en la misèria més revellida. I em deix prendre per les dones amb crineres de serps fastigoses i rius cabalosos d’homes que muten en granotes o en peixos contaminats. I no em fa res passar amb la boca ben oberta per atmosferes d’alens fètids que creen oceans d’aigües somes i infectades. Res no em fa, tampoc, passar un cop i un altre entre els planys i les murades d’ires que contenen el foc que mai no consumeix, que s’eternitza com els anhels que mai no s’acompliran.

Tot és magnificència.