marginàlies

Hi ha dies que, amb l’aire embromat,  a la línia de mar –plana com la calma- li costa molt dibuixar-se,  separar  l’aigua del cel . Així, cel i mar formen una mena de campana sense batall, una bola de cristall on s’hi congrien caterves de misteris i miratges. En contemplar aquesta volta majestuosa de grisos que tant s’assembla a l’inici d’un abisme, hom te ganes de girar cap baix cul alt l’escena. Fer de l’airecel el ferm perquè hi creixin els rocams i la vegetació; les marjades i les vinyes. Desafiar la llei de la gravetat i tots els seus decrets, i jugar amb la naturalesa que tant ens desafia. I tanmateix, ben mirat, en dies bells com aquests, el millor i més encertat és no posar cap peu a la fotografia.