marginàlies

Maons al capdavall, l’un sobre l’altre,
i estretes espitlleres que es voldrien finestres
com receptacles únics,
altars de privilegi
des d’on copsar que el món caurà tant com el dia.
I l’home, mortalment arrecerat,
guarit amb els cognoms de l’ésser cívic,
participa de lluny de tots els enderrocs
oi engendra paradisos a una cleda.

Fa uns mesos, que vaig llegir per primera vegada El Tàlem, de Manel Marí, text poètic que l’any passat guanyà el Premi Ciutat de Palma Joan Alcover, i el vaig deixar prop de tot per tornar-hi quan tingués un alè disponible. I així he anat llegint i rellegint, com cal i em plau, aquesta veu d’Eivissa. És de paraula plena, Manel Marí, de vers engalipador i ben oxigenat. A mi, des del primer vers (Sobre el ciment, el toll fet de l’esguit / d’haver escopit amb febre monosíl·labs…) m’ha convidat a cavar –per cercar i trobar allò que fretur o m’agradaria freturar- en aquesta pleta de poemes; a tocar la pell simulada de dragó d’alguns sense aprensió:

El teixit dels fanals, la metàstasi urbana…
estaques d’inclemència fan un tancó al carrer
i impedeixen exilis davant el veïnat
que sotja un confortant mirall de decadències.
Tanmateix el costum, la inèrcia, baixa guàrdies
i hi deixa un angle mort
que, venturosament, habilita l’incendi

Tenint el poemari prop de tot, avui me l’he tornat a trobar molt de matí -no eren les cinc- acabat d’aixecar-me del llit per fer de bon samarità a tres dames que havien de volar a les sis i mitja. I hi he tornat –mentre la dama més jove s’acabava d’empolainar- amb murrieria per veure si els versos, que ja són ben meus, també participaven de la inclemència i ja ho crec!

Les cuixes de la nit, els seus suburbis
sota el cotó sollat que du el fum o la boira,
les meuques, eh, les meuques, que ja no adulen déu
perquè es pensen traïdes a tots els evangelis,
els borratxos que tan sovint s’empipen
si els delaten els llums de l’ambulància;
les cuixes de la nit, el sexe obert
per on raja el que queda de la ciutat que viu,
que estima d’amagades amb l’arrap compulsiu
de qui ja compta enrere…
i nosaltres cercant-nos dins aquesta trinxerade les
finestres mudes, carrers desproveïts
i una immensa revolta vers el cau
que apaga els crits de fam del pit cru de la mare
i devora el nou ordi que ens durà al nou bateig,
que ens tornarà a dir els noms, però aquest cop els nostres.