marginàlies

L’aviram i els altres animals de la granja de Can Gazà pateixen de valent la calor, no cal dir-ho. Afortunadament no hem perdut cap gallina, els dies passats de calor extrema. Les cabres semblen les més conhortades: no defugen gaire la solana i s’enfilen on sigui sense perdre l’humor ni la juguera. O almenys aquesta és la sensació que en treu l’observador més distret.

L’espantaocells que va fer fa més de cinc anys en Vicent, el millor hortolà que ha tengut mai Can Gazà, amb el bater de sol, espanta més que mai. Amb la jaqueta de llana esventrada, mostrant grollerament els pedaços de roba diversa que constituïen la butza generosa, terroritza més que no espanta.

En Vicent era valencià, menut, estrafet i tot, però tenia un èxit espectacular amb les dones. Va tenir molts diners -i per això podia presumir d’haver estat amb totes les dones del món-, però els perdé tots darrera elles, deia, i no mentia: els seus fills, els seus grans damnificats, ens ho confirmaren. Comprant la millor cocaïna com a esquer per a les seves conquestes, acabà ben enganxat. I de dalt de tot acabà més enllà d’enterra i d’allí a Can Gazà, on hi visqué els seus darrers anys de vida, abans que un càncer de gola se l’engolís.

Les ovelles s’aquieten en trobar una ombra gairebé impossible i na Lluna, la cussa que vetlla amb tota la displicència del món el casal, s’estira tota a recer del morer i no es molesta ni a aixecar el cap quan entra un cotxe extern. Els porcellins fan ballar la calorada i es proven a veure qui gruny més fort i agudament. Mentrestant, l’ajudant en cap de la cuina, fa dues coques de trampó amb figues i sobrassada, delícies de pobre per a paladars exquisits.

“Cau es sol de s’horabaixa / vermell i calent, / me sala i m’arengada sa pell”, canta Antònia Font i la melodia s’enganxa a la soca de l’ametller més vell, que encara dóna un parell de paners d’ametlles cada any.