marginàlies

Deia que li agradava d’allò més obrir els balcons dels somnis i encegar-se amb la llum que el prenia com si fos un nadó tret del bany i mostrat a tothom teatralment com si tingués natura messiànica. I que s’havia acostumat tant al silenci absolut de les somniades, que no podia suportar cap estridència, en no ser les notes del bufacanyes amb les que s’anunciava l’esmolador que li ensenyà com havia d’evitar les accions i les situacions que criden els precs perquè s’atansen perillosament a la mort, que no fa cap olor contràriament al que pensa la gent, asseverava. Per això, deia que parlava d’orella i escoltava de reüll, deixant fugir expressament  el sentit de les idees i del que es deia la gent sense parar-hi gens d’esment. I estranyament, ben tapades i protegides les orelles, llegia en els bars on les paraules es transformen en escolims de desesperança i les converses cerquen els racons per fer-hi les teranyines que atrapen el plany dels mots que se senten desprotegits o escopits com els gargalls. I de cada llibre llegit n’escrivia un altre amb el doll incessant d’imatges que li suggeria i que li feia perdre el fil de la lectura; i dels dos un tercer, intercalant paràgrafs d’un i altre, que feia enquadernar i tractava com si fossin incunables. Només s’alimentava del que produïa el seu hort, que cuidava sense saber-ne res, de la terra i la seva cura: eren les llavors que li deien quan i com les havia de sembrar, la set que tenien i l’hora de recollir-ne el fruit. Darrerament, però, el seu hort anava més ufà que mai i feia uns esplets mai vists, raó per la qual no descartava que mentre ell llegia i escrivia sense descans, algú li cuidàs l’hort i cada parell de dies li deixava una canastra ben assortida. De fet, cau en el compte que des de fa unes setmanes no li cal protegir-se les orelles per anar a llegir al bar de sempre. I ara que hi pensa no recorda la darrera vegada que hi anà ni amb quin llibre; ni les notes que en prengué. I tampoc no recorda haver cuinat res des de fa un temps imprecís, ni què hi havia a la darrera canastra que li deixaren en el portal. Si no fos que sent ben nítid el bufacanyes de l’esmolador diria que cosa li ha passat; de les que criden les oracions, per ventura.