marginàlies

La broida o abròtan és una mata de la família de les compostes, que fa olor de llimona, de fulles molt retallades i amb petits capítols de flors groguenques, agrupats en panícules dretes, cultivada com a planta ornamental i remeiera (Artemisia abrotanum), segons diu el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC. És d’origen asiàtic i s’usa –o s’usava- per combatre, entre d’altres, la dermatitis seborreica, la cicatrització de les ferides, les aftes bucals i l’alopècia.

No fa tants d’anys es comercialitzava l’“abrótano macho” per a la caiguda del cabell dels homes, naturalment, i el meu coneixement infantil interpretava que amb aquell “macho” no sols es recuperava el cabell perdut, sinó també la masculinitat o la masclor que també queia amb el pèl. Aleshores la calvície era signe de vellura completa o de vellura inicial, i pensava que si, efectivament, anava bé, no entenia perquè la broida no corria en torrent entre els calbs de la comuna. I si realment se’n posaven i així mateix declinava la seva crinera mascle, volia dir que el producte era una estafa intolerable. Supòs que és per no usar la broida en les dosis adequades que també m’ha caigut el pèl del crani.

Amb aquestes cabòries pensava de bon matí, en llegir en un dels diaris en paper que encara m’agrada de llegir, que avui l’Església catòlica espanyola celebra el dia del Domund, això és el “DOmingo MUNDial de las Misiones” que enguany celebra el 90è aniversari. Que ningú no pensi en cap irreverència, ans al contrari. De petit he passejat l’indi comanxe i l’altre indi, el de l’Índia; i el negret i aquell quart que volia semblar un aborigen australià. I ho feia amb plena convicció, procurant que els del poble posessin prou calerons a través de la ranura d’aquelles guardioles de porcellana que semblava que enviessin directament el recapte als llocs de destí sense passar per altres mans.

I tanmateix, en acabar el seu periple, les guardioles paraven a la sagristia de la parròquia i allí, el rector o el vicari, llevava el precinte rústec de la base que afermava el tap de suro i comptaven el recapte amuntegant les peces segons el valor. I la vegada que vaig assistir a aquesta operació, el vicari, per no danyar la taula centenària, hi havia posat uns quants plecs de diari. I en aquest diari vell record amb nitidesa que hi vaig veure un anunci d’”Abrótano Macho”.  Em consta que ni el vicari ni el rector en necessitaven, de broida per combatre la calvície: ambdós presentaven una bona mata de pèl, el primer de negre intens i el segon, color de cendra.