marginàlies

Si ens atansam als diaris –en paper o digitals- o als diferents telenotícies –pràctica recomanable sempre que no perdem una unça de sentit crític- ens adonarem aviat que hi ha molt poques coses en el nostre món més immediat que tenguin consol. I malauradament ens hi estam acostumant, a aquestes endemeses que passen de llis sense deixar petja. Davant molt poques coses –els desastres naturals, per exemple- quedam espantats com el blat de l’any tretze. Que els més lladres es pintin com els més honrats, és moneda corrent, com també ho és la claca eixordadora que els aplaudeix amb entusiasme. No té consol, per exemple, que durant aquest estiu que comença a acabar hi hagi pobles mallorquins amb fortes restriccions d’aigua de boca, i en cap hotel n’hi falti una gota. Clar, hem de ser ben amatents amb aquest turisme que ens sosté, diuen, per la qual cosa cal adjectivar-lo de sostenible. A la nostra mar Mediterrània, des del gener fins ara, més de tres mil persones han mort ofegades mentre intentaven desesperadament arribar a les costes europees; i més enllà de l’espant inicial, res més no en queda, d’aquest drama. I mentre l’efímer tingui més predicament i ressò que el bessó de l’essència, anirem de rota batuda. Què despert la consciència col·lectiva? On són els aviadors d’aquest esperit col·lectiu? Més enllà dels cent-quaranta caràcters hi ha les paraules que vivifiquen totes les coses que glatir a plena sensibilitat. Per merèixer l’atenció dels mitjans –expressió que em recorda la peça de pedra quadrangular usada per a la construcció de cases- l’has d’haver  feta ben grossa. I perquè aquesta malifeta quedi en la memòria de la gent, posar ciris a tot el santoral. Bon exemple són les dones que tenen mal consol, manera vella de dir que són maltractades: sumant tots els minuts de silenci que feim per cada víctima, la remor de la callada faria un maler. I tanmateix, no aconseguim desarmar la brutalitat quan s’exalta.