marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

25 de desembre de 2015
0 comentaris

TAMBOR D’AMETLLA D’URGÈNCIA

A l’hora de dinar, entre les dues i les tres, ningú no el serveix a l’àmplia sala d’urgències d’adults de l’hospital de referència. Només les màquines de cafè, refrescs i aperitius i llaminadures, s’ofereixen metàl·licament, freda i cara als acompanyants dels malalts que espluguen l’espera i la paciència.

És Nadal, sí, però els mals, el dolor i les xacres que burxen fins a exasperar no són gens festosos i toquen comparació quan els rota. Els mitjans, àvids de carnassa, en arribar aquestes festes solen atansar-se als centres assistencials, llars d’ancians i altres redossos samaritans, però s’obliden d’aquests cataus de pena i ànsia que són les sales d’urgència dels hospitals, pensa entristida la mare que espera notícies del fill que ha patit un accident de trànsit sembla que molt greu anant a dinar amb ella, precisament. Trenta-dos anys té, conta al seu veí d’infortuni, l’únic fill que naixé després que, també un accident de treball, matàs el seu home en la plenitud de la vida i de l’estimera. I d’aleshores ençà es demana si li ha fet falta, un pare, perquè ella no va voler conèixer cap més home.

¿Que costaria a l’administració pública -es demana el senyor ben plantat entrat en la setantena a qui la seva dona se li ha acubat mentre passejava pel Born i no ha retornar, encara- en dades assenyalades com aquestes, ni que les assenyali el mercat i els seus sequaços que som tots, dades en què s’imposen els somriures i donar-se els molts d’anys fins i tot entre els enemics irreconciliables, servir coca bamba i un poc de torró fluix i un glopet de mistela als soferts acompanyants?

Ja té raó, ja, sembla que li contesti la jove carregada amb la bossa de l’hospital que conté la roba de son pare, que ha quedat ingressat per una insuficiència renal que l’ha deixat a les portes de la fi. Amb la taula parada, ha hagut de partir, i com li dirà ara a sa mare que no té cap ganes de tastar la porcelleta i el millor tambor d’ametlla del món que fa ella seguint una recepta antiga com l’illa.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.