marginàlies

Avui, al Col·legi d’Advocats de les Balears, s’ha presentat el llibre de Carmel Bonnín “Conviure amb els diferents. Els reptes de la immigració a Balears” editar per Lleonard Muntaner. Vet ací el text de la meva presentació.

Bon vespre.

D’entrada, vull agrair a Carmel Bonnín la convidada a presentar aquest “Conviure  amb els diferents. Els reptes de la immigració a Balears”, un treball molt necessari que emmarca de manera prou eficaç una de les qüestions que més ens interpel·len com a societat i com a poble: la dels nouvinguts, la dels nous illencs.

Diu Carmel que “Mallorca mai no havia encabit una societat tan plural i diversa com la d’ara mateix”, i, a més, cal afegir-hi, amb molt poc temps per digerir-la. Gairebé de cop, les nostres illes s’han enfrontat a uns fluxos immigratoris mai no vists i procedents dels cinc continents. És a dir, sobtadament, com aquell que diu, ens trobam amb una autèntica allau humana vinguda de fora i des de molts indrets sense tenir a l’abast les eines i els recursos adients per atendre-la degudament i en tots els vessants.

Aquesta autèntica convulsió poblacional que hem viscut els darrers anys, ens recorda Carmel, contrasta amb el fet que tant de Mallorca com de la resta de les illes, no fa tants anys, en fugí molta de gent empesa per la pobresa i per la conseqüent manca de futur en prosperitat. Per això, trobarem pocs exemples de pobles o països que en tan poc temps hagin passat de ser terres d’èxode a terres de promissió.

El turisme de masses, ho sabem, és el factor que transmuta l’arxipèlag i fa possible aquest canvi, aquesta muda de verd en blau. A partir dels anys cinquanta del segle passat, començam a rebre un nombre important de nouvinguts procedents de la península atrets per les possibilitats de promoció que obria la primera indústria illenca. Però cal recordar que la crisi dels setanta sacsejà molt fortament les nostres illes. Molts dels nouvinguts vivien precàriament en els soterranis dels hotels i molts d’aquests establiments, tancaren. I tancant-se, aquests nouvinguts també perderen el sostre i la possibilitat de retorn als seus llocs d’origen. I la immensa majoria tampoc no tenien contracte de treball, raó per la qual, de cop i volta, es trobaren sense cap ingrés per subsidi i sense llar, un veritable drama que es materialitzà en el moviment marginal, causa a la qual em sent molt lligat a través de Can Gazà.

Retrec aquest punt per reforçar allò que diu Carmel Bonnín: que ens cal  “assumir el present que ens ha estat donat i construir junts el futur. Aquest és el camí i la meta, la utopia. La realitat ens ensenya que la tasca que proposam no és gens idíl·lica, sinó dura, complexa i de molt llarga durada”.

Per això, crec que convé recordar que qui es veu obligat a deixar el lloc on viu per raons de supervivència, perd totes les seguretats. Per necessitat, ningú no vol emigrar; ningú no vol que res no el tregui del seu hàbitat natural, dels espais que domina, dels panorames vitals i de les relacions que l’afermen com a individu. Emigrar significa enfrontar-se no sols al desarrelament, sinó també a la incertesa superlativa i a la desprotecció gairebé absoluta. I majoritàriament, també, l’emigració t’exposa a una lamentable invisibilitat i no solament administrativa.

D’altra banda, tots som molt gelosos del nostre hàbitat –tan reduït en el nostre cas- que hem anat construint de generació en generació; de la nostra manera de veure i de relacionar-nos amb el món, i que s’expressa de manera concreta i singular a través de la nostra parla. Per això, també temem per les nostres seguretats en veure que són molts i de diverses procedències els que es volen incorporar a les nostres dinàmiques.

En aquest sentit, sosté Carmel Bonnín que “els mallorquins i les mallorquines acumulam recels, rebuig encobert i tot un ventall d’interrogants, de retrets, de suggeriments i de qüestions sobre els nouvinguts. Però cal advertir que el mateix els passa a cada un d’ells respecte a nosaltres i entre cada un dels diversos col·lectius nacionals”.

Per tant, el repte, la gran utopia que ens ha d’esperonar a actuar és compartir seguretats, això vol dir, a partir d’un present compartit i compromès per tothom, traçar camins de futur inclusiu, responsable i sostenible.

I en aquest sentit, hi ha experiències notablement positives com la que du a terme l’Obra Cultural Balear, entitat que m’honora de presidir, a través de la seva àrea d’Interculturalitat. Com bé indica Carmel Bonnín, en el tractament del nouvingut, de l’altre, no hi ha receptes, tot està per dir i, sobretot, per fer. Per això, des de l’OCB en parlam i estimulam els encontres entre tots perquè d’ells en partesqui la voluntat d’assumir la nova composició social i, conseqüentment, la cohesió d’aquesta nova ciutadania, tasca en la que hi estam tots convocats en ser un projecte de tothom.

Fruit d’aquest projecte intercultural, el 2005 en va néixer el MallorcaMón Festival, una aposta a través de la música, probablement el més gran i també el més eficaç dels llenguatges universals. Sobre l’escenari, un músic o conjunt musical prou reconegut i representatiu d’una de les comunitats culturals nouarribades, i un altre igualment emblemàtic i portaveu de la cultura autòctona.  Youssou’n Dour, Al-Mayurqa, Els Pets, Khaled, Antònia Font, Música Nostra, Quilapayún, Cap Pela, Pablo Milanés i Tui, participaren en aquest festival que esdevingué una proclama alta i clara contra tota mena de segregació, de discriminació i a favor del diàleg i de l’entesa entre les cultures; de la convivència a plaer i fruitosa entre tots els que vivim Mallorca i en ella. Malauradament, el MallorcaMón Festival va ser víctima de la crisi del 2008 que encara dura i perdura.

L’OCB posa els bastiments d’aquest entesa i estesa amb l’altre amb la llengua pròpia d’aquesta terra, la catalana, perquè volem que esdevingui la parla d’acollida, la parla de la cohesió, la que tots els que compartim l’illa hem de conèixer per poder usar-la amb plena normalitat i per tot. Perquè, com més catalanoparlants siguem, més afermarem la nostra identitat col·lectiva, un valor que res ni ningú no pot malbaratar.

Des de l’OCB partim del convenciment que les diferents cultures que en aquest moment són presents a Mallorca, són font de riquesa per a tots. Per això, hi hem de parlar, ens hi hem d’estendre i entendre, com deia. Hem de desempallegar-nos dels tòpics, dels prejudicis i dels apriorismes que menen a la col·lisió i als enfrontaments, i en els quals els mitjans de comunicació més potents hi tenen molt a veure, en generar un estat d’opinió que no sempre afavoreix aquesta entesa fonamental. I això serà possible si valoram com cal els intercanvis, si actuam en positiu, si parlam molt més d’agregacions que no de renúncies.

I tot això, sense oblidar que som un país petit que pateix la minorització de la seva llengua i la subordinació de la seva cultura des de fa més de tres-cents anys, que es diu aviat. Per això, quan Carmel Bonnín diu que: “Els mallorquins valoram molt la pròpia identitat, però no la sabem contagiar. Som un poble que no ha depassat el nivell sentimental de pertinença”, convé no oblidar aquesta circumstància de minorització determinant per poder explicar aquesta dificultat.

Tanmateix, la diferència i la seva acceptació i atenció, defuig totes les doctrines, tant com els guetos. Per això, l’acomodació en la desigualtat és el perill permanent. En el fons, i mirat de cara, el problema desapareix quan acceptam l’altre; quan l’empoderam; quan hi confiam; quan el sentim i el veim com ens veim i ens sentim a nosaltres.

“La integració és un contracte moral tàcit de reciprocitat, i no sols d’un moviment d’acostament d’una part –l’emigrant- cap a la d’acollida”, diu Carmel Bonnín. I tant que sí! I aquest conveni o contracte amb els nouvinguts no s’ha de signar mai sobre cap renúncia, ni de l’autòcton ni del forà. Cal no oblidar en cap moment que donant l’esquena a la diferència sols aixecarem barreres o cavarem trinxeres.

Sosté Carmel Bonnín que “La nostra identitat som nosaltres”, i diu ver. I en aquest “nosaltres” hi hem d’incorporar totes aquelles persones que volen compartir un futur compromès amb la llibertat, el respecte, la solidaritat i el compromís en ferm amb aquesta terra nostra que s’expressa amb una llengua que encara no ha assolit l’estatuts que es mereix per ser la pròpia, la històrica.

No és una tasca gens fàcil, dialogar amb els nouvinguts, però és necessària i és en aquesta necessitat on hem d’insistir per treure’n el màxim profit. I en aquest tall de feina exigent hem de defugir tant la por infundada a l’altre com l’”autodesestima”, com a poble. Amb un poble autoestimat, tot s’aclareix, tot es facilita, tot és possible.

Per tot això, gràcies Carmel per aportar tants elements per a la pensa i la repensa; per fornir-nos tant de reflexió com d’experiència. Del diàleg i l’entesa interculturals n’hem de parlar molt i parant-hi molt d’esment perquè ens hi jugam la pau social que tant freturam per albirar futurs clarents i humanament atractius, socialment afermats i oberts de bat a bat a la ventura.

Llegiu amb atenció “Conviure  amb els diferents. Els reptes de la immigració a Balears” i veureu que amb tanta diversitat de cultures com fruïm a les nostres illes ara mateix en podem treure el màxim profit per aconseguir un poble sensible, just, lliure.

Moltes gràcies.

Palma, 26 d’octubre 2016