marginàlies

El país -el voltat de mar- no treu cara, segueix enfangat en la negligència i en el seu camí tortuós d’indignitat tot són focs que només podem apagar a escopinades. Podem parlar, discutir, analitzar, traçar estratègies per desvetllar consciències i elaborar totes les campanyes imaginables per sumar actius a totes les causes que ens dignifiquen; podem acceptar les crítiques personals i corporatives  amb més o menys amorositat, i encetar amb el cap, si és possible, els melons que fa temps que esperen ser encetats, segons les veus més autoritzades, però mentre ens acabussam maltractant el diccionari i la urbanitat, el país pel qual tots deim que ens desvivim, segueix maltractat i no abunden les mans i les forces per acarar el tropell. Podem francarticulitzar tant com doni la nostra capacitat analítica, amb més o menys traça, amb bona intenció o amb la màxima mala bava, assenyalant flaqueses i amagant fortituds, evidentment, que en això en som experts, però mentre perdem les idees i la llet pasturant en els arenals, la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país, el voltat de mar i d’oprobi, segueixen maltractats i ningú no crida a la rebel·lia. Podem crear grups, grupets, faccions i faccionetes per anar en contra de tot i a favor de la deconstrucció; mentrestant, el país, el nostre voltat de mar, no pot amb la seva ànima. Podem entonar mea culpes o no davallar de l’ase ni reconèixer les errades personals o corporatives; podem assenyalar culpables i desacreditar qui vulguem, però mentre ens escorxam i entram a mata-degolla en les runes dels temples que segueixen fidels a la nissaga, el país, el voltat de mar, segueix empobrint-se i escanyant-se.

I tanmateix, malgrat les insídies pròpies i forasteres, seguiré el meu somni i no em cansaré mai de lluitar per l’alliberament del meu país, el voltat de mar. I seguiré manllevant la veu d’Espriu:

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.