marginàlies

El 5 de novembre d’enguany farà 24 anys que el Consell d’Europa aprovà la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries per tal de protegir-les i  promoure-les. El que pretén aquesta Carta, segons es diu en el preàmbul,  és contribuir al manteniment i al desenvolupament de les tradicions i la riquesa culturals del continent, i de fer possible l’ús d’aquestes llengües tant en la vida privada com en la pública, en constituir un dret  imprescriptible.

El 2 de febrer de 2001 es firmava, per part del Cap de l’Estat, l’Instrument de ratificació de la Carta, publicant-se en el Butlletí Oficial de l’Estat dia 1 d’octubre de 2001.  Així, tant per l’Estat espanyol com per Europa, el respecte, l’atenció i la promoció de les llengües minoritàries, esdevé un element democràtic de primer ordre, però també un signe inequívoc de modernitat i de molt alt interès cívic i polític.

No cal dir que les llengües són el registre superior d’una manera col·lectiva d’entendre el món i de les relacions que amb ell hi estableixen els integrants d’aquesta col·lectivitat. Per això, l’empobriment o la desaparició d’una llengua suposa malbaratar o perdre una part important de la riquesa humana.

A més, amb la ratificació de la Carta, el respecte als drets lingüístics es converteix en la pedra cantonera de la cohesió i la pau socials per a l’Estat espanyol. Per tant, per a ell i per a l’Europa democràtica i pluricultural, és a dir l’Europa dels ciutadans, la necessitat de recuperar i normalitzar les llengües minoritzades hauria de ser una qüestió capital en els debats cívics i polítics. En aquest sentit i sense cap dubte, a més diàleg intercultural, menys crispació i menys segregació social.

En conseqüència, la protecció europea de les seves llengües minoritzades és un repte inajornable i hauria de fer part important tant de les polítiques socials com culturals. I per això mateix, caldria impulsar i atendre amb més força que mai aquesta Carta –veritable instrument jurídic essencial- que a l’Estat és normativa des de fa quinze anys, com dic.

I tanmateix, l’Estat espanyol la incompleix de manera sistemàtica, com si la seva signatura fos de mel i sucre. Pels seus continus incompliments, ha rebut tot un seguit d’advertències europees i, malgrat tot, no ha canviat gens la seva hostilitat vers les llengües parlades en el seu territori que no sigui la castellana, ans al contrari, les ha augmentat.

Invocar La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries perquè els Governs espanyols deixin de menysprear les llengües parlades en el seu territori a més de la castellana, és com fer retxes dins l’aigua. I no obstant això, cal insistir-i celebrar- que l’instrument hi és.