marginàlies

Entra a la galeria per compromís amb l’artista, que l’espera davant l’obra que li ha dedicat. Ha de ser allà sense excusa, però no en té ganes: per complaure l’amic ha hagut d’abandonar la mossa dels malucs amatents, la que poleix les erres i arrossega sonorament les esses perquè entrin encantadorament, com les serps; la que li envola l’ardor del desig fins a fer matx amb la fortor. L’espera l’amic entre la multitud  extasiada per les sirenes i altres menes d’ondines que emergeixen del pèlag de llum i color que ha creat amb les seves teles.

I mentre hi va, saludant a un i altre, avançant poc a poc, retorna a l’enyor de la veu d’encanteri que tant desitja i es torna a plànyer d’haver-la deixada sola amb les seves somniades de nina agradosa. L’abraça l’amic, en trobar-se, i li deixa un frec de perfum dolç i encomanadís. I ell respon a l’encaixada amiga amb els braços balbs i la veu estormeiada, les pròpies d’una esma trencada, d’un esperit subjecte a l’arbitri d’una veu constrictora. Se n’adona de seguida, l’amic, i lluny de compedir-lo, li deixa els seus ulls de fura perquè recapti tota la claror d’aquella tela nascuda d’una pensada seva després de veure l’alba lluir el primer dia de l’hivern de feia cinc anys. En veure la patena roja que encenia una mar de cel, espontàniament digué en veu alta i clara: Mira la cabra folla, com riu. Se’n riu dels torrents de lleixiu que davallen de la serra per netejar-nos la llengua, massa fresca –segons decreten els vigilants de la concinnitat- a l’hora de renegar i excessivament  esmolada quan se sent empaitada. I encara més se’n riu en veure com ens envesteix la son estricta quan amb més virulència ens assetja l’antropofàgia.