marginàlies

La zona de confort de tot allò que facilita la vida queda tan lluny, que ni els ulls de mar d’aquesta mossa de cabellera índia -que passen amb una calma encomanadissa- poden evitar les travelades.
Els llibres s’arrengleren en el corredor sense retorn tot esperant que algú hi empenyori tots els llapis subratllant i postil·lant com si s’hi jugàs la vida.
Haurien de retornar les classes de cal·ligrafia i no permetre mai la lletra de metge.
De lluny se sent un oboè tenor que assaja una obra nova i la piuladissa dels primers aucells que preludien la primavera.
I el plor de grosseria d’un infant que frueix de bramar sense motiu; sa mare se’l mira d’un tros enfora mans plegades i amb un somriure que delata més ira que juguera.
Ja no queden nins amb el sorell damunt els morros ni amb les orelles a vessar de sedes.
Tampoc no es veuen llepades de bou ni caps infantils rapats a la mala.
Ni ocasió d’embrutar-se les mans o fer-se genolleres.
Ignoren que són els macs que servien per empaitar moixos i cans, i algun front poc amic.
Escassegen els calçons curts i les carteres de cartró. I línies de confort més obreres o proletàries que no comencessin tan amunt, que no estam acostumats a les altures i el vertigen et remou el ventrell.