Avui és un d’aquells dies de mans balbes: tot et cau ningú no sap per què i el desfici que provoca tanta imperícia sobtada congrega absències que encara fan mal. Pot ser és culpa de la llum, un pèl malenconiosa, que no ho acaba de dir tot, que amaga matisos, empegueïda de pastar miratges, ella que pot. L’emoció va desfermada, avui, i s’agita per no-res. S’ha aixecat amb mal d’esquena, la feineria, i em farà anar de rota batuda tot lo dia. Hauria d’anar al bosc a conhortar-me ara que va bo. La humitat l’envaneix i les ganes d’agradar encara el fan més agombolador. Allí puc enyorar tant com vulgui i renegar de les pregàries, engegar a dida la compostura, dir el nom del porc a qui de mi i dels meus se’n riu i envejar el cel guanyat dels pietosos. Tanta vessa m’ha encomanat aquest dijous convencionalment sant que seuré per badocar fins que no pugui pus.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i acaba de començar. I a més a més per aquestes dates s’acosta el moment de sentir el refilet del primer rossinyol. I això sempre és una delícia, i no és a l’abast de tothom. Salutacions cordials