marginàlies

Se sent tanta carn morta com Maddalena di Coigny, la protagonista d’Andrea Chénier, l’òpera d’Umberto Giordano, en cantar la famosa ària de “La mamma morta”. Captiva del desconcert, li sembla viure en una cel·la minúscula amb barrots pintats a l’aire espès convertit en cortina que en ella actuen com si fossin efectivament de ferro i no li deixassin sortir del catau sense cap signe evident de vida que creu que habita solitàriament per pellucar l’oratge. Presonera de l’angoixa, no s’atreveix a olorar cap flor perquè diu que el seu alè mustia. I si somnia que la pluja més benigna li recorr lascivament el seu cos sedegós de calfreds, déu li envia sol abrusador per clivellar-li els ulls i encegar-la. Del pot on creu que l’espera la mel, el dit confiat que hi havia ficat li fa tastar la repulsió de la sang presa, de la carn putrefacta. La calcinació que s’imposa en el seu pensar castigat per la desesperança obeint ordres severes de no es pot imaginar qui, li impedeix fer córrer a voler la imaginació pel camí d’oms i pollancres que des que era nina d’ué l’acompanya en els moments més encrestats. No troba forma de ginyar el pensament perquè s’entretingui amb els ocells, amb les ales que papallonament agiten els cossos i les consciències. En el temps on creu que viu no hi ha estacions i, per tant, les collites que coronen les primaveres són pura quimera. Dels llavis ja no en recorda les besades més intenses i ingènues que tan aviat li segellaven els secrets com li obrien de bat a bat la carnadura de l’espasme. I com més va, més se sent agulla de pi suspesa en l’aire, en l’ull de l’abisme, en el caire del pont imponent que festeja el rajolí d’aigua que el mira empegueït.