marginàlies

Sa mare l’avorrí just néixer obeint l’instint de l’ensumada, que li indicava que no suraria. No comptava, la cabra, que a Can Gazà no hi ha res impossible i a força de paciència i biberó el cabrit es passeja –o saltironeja- pel casal com si fos el seu reialme. A les vuit, havent pres la llet que li ha donat l’ajudant de cuina, ja és al despatx a recer de l’estufa, que, tot i que comença a fer bo, les matinades encara demanen reforç calòric.

Hom es demana com pot aguantar a dos dits del foc embutanat. Li toques l’orella esquerra i gairebé crema. Però es veu que tanta calentor li és salut, perquè de la satisfacció que sent, sa cara s’assembla a un pensador substanciós. Encomana confiança, el cabrit; estranya, mala de fènyer, encabritada, és clar, però seguretat esbossada, tanmateix. Paradigma de la vida regalada, és ell. Hi ha algun estandant que el mira com si desitjàs ser ell. Però ben aviat s’espolsa el mal pensament, car a Can Gazà, si bé tot és possible, els miratges no hi tenen cabuda.